Thomas Bayrle: un pintor de la vida moderna.
Ho sento, però aquest article no hi és en català. El qual, cal dir-ho, és molt extrany…
Dinero Gratis, per fi!
Publicat a la revista Catalunya, març 2009.
El somni dels activistes antiglobalització, que a finals del mil·leni passat entonaven aquella cantarella del Dinero Gratis, sembla estar més a l’abast que mai. En l’actual clima econòmic, que ha despertat la compassió de fins i tot aquells caps de govern més ultralliberals, tan sols cal aconseguir reunir un centenar de persones ben vestides en un saló ben decorat i manifestar el malestar del sector empresarial que representen, i… diners al canto! Com no se’ns havia acudit abans? Era tan i tan senzill! Els temps de llargues i dures assemblees, de manifestacions que comencen una hora tard i que sempre són més llargues del que s’esperava, de piquets on inevitablement t’emprenyes amb l’esquirol de torn, de mítins redundants fins a la sacietat… aquests temps, deiem, s’han acabat! Entrem a la nova era en la que el papa estat ens ho arreglarà tot!
Proposta: es convoca una assamblea de moviments socials, es fa una declaració on s’hi faci explicit que la nostra empresa fa anys que no aconsegueix resultats satisfactoris i que les perspectives de futur són pèssimes; comentem la possibilitat d’un ERE que afectaria a aquells activistes de recent integració i un pla de pre-jubilacions per la fornada dels anys 70. També convindria esmentar la necessitat de recursos per fer un reciclatge entre els nostres efectius, ja que els temps canvien i convé ser competitius, així com la urgència de disposar d’un bon fons econòmic per a finançar els cada vegada més necessaris desplaçaments a reunions d’àmbit europeu. Es desenvolupa una proposta per a fomentar l’us de les noves tecnologies i mencionem que com que durant anys hem anat tirant de fotocòpies i periòdics, els traspàs serà dur i, sobretot, molt i molt car. Una altra cosa que ven molt és allò d’amenaçar amb deslocalitzar les nostres assamblees i campanyes a un país en víes de desenvolupament i semi-dictatorial, amenaça que no pot deixar d’emocionar a aquells que pensen que en democràcia quants més serem més riurem i que, per tant, no deixaran perdre una gent tan democràtica i simpàtica com nosaltres –ja ho diuen els polítolegs actuals: l’emotivisme és clau per imposar un discurs.
Sincerament, estic convençut que amb un pla d’acció com aquest i amb una assamblea a cada ciutat, aconseguiriem uns quants millons d’euros que ens permetrien llançar una OPA hostil a l’Estat i així, com qui no vol cosa, ens en desempallegaríem d’una vegada i per sempre. Ja se sap que la millor manera de vèncer és fer desaparèixer la competència. Capitalismus dixit.
El joc de les nostres vides
Publicat a la revista Catalunya, febrer 2009.
Què pot conduir a una persona a delitar-se amb la desfeta d’una altra? És aquest un dels sentiments més baixos que es poden tenir, i alhora un dels més alimentats en diferents àmbits de la vida social actual. Fa anys que el terme “bulling” forma part de la crònica escolar, que “mobbing” ho fa en l’àmbit laboral; però més enllà de tecnicismes moderns, cal reconèixer que la humiliació d’altri és el nostre pà de cada dia.
En els dos casos que acabem de citar, és fàcil observar el plaer que hi troba l’executor, provinent d’una demostració de força i superioritat –si bé també podriem afirmar que en el fons de la seva conducta hi rau una incapacitat, la de relacionar-se de manera no agressiva. També podem constatar de manera prou evident el plaer que experimenta una tercera persona que en sigui testimoni i disfruti: creu participar del poder de qui humilia. Però, que pot conduir a una persona a prestar-se voluntariament a ser humiliada, a ser-ho en públic, i a ser-ho davant les seves persones estimades?
Són les dues preguntes que em passen constantment pel cap cada volta que veig “El programa de tu vida” de Tele 5. Perquè sí, el veig, i sí, hi disfruto. I la cosa em repugna.
Els participants d’aquest concurs (una variació de “La máquina de la verdad” de fa uns anys) es sotmeten a preguntes punxants i comentaris humiliants de la presentadora amb l’esperança d’aconseguir diners, que poden arribar fins a 100.000 euros; una resposta en fals hi ho perden tot. El camp d’abast de l’interrogatori no té límits, i tres persones escollides pel participant estan al seu costat per guarnir la desfeta.
És obvi que qui concursa ho fa per diners, però cap pobressa econòmica pot ser més gran que la misèria emocional d’un sol dels participants d’aquest circ romà. No obstant, poc puc jo criticar quan, com a espectador, disfruto amb cada nova fuetejada. I sembla ser que no sóc l’únic, ja que l’índex d’audiència del programa s’ha mantingut entre un 15 i un 20 per cent del share des del seus inicis, el qual em resulta contradictòriament alarmant. Com es pot disfrutar amb allò que repugna moralment? Com pot prosperar amb tant d’èxit un concurs en què els participants, en resum, van a dinamitar la seva vida en públic? La única explicació que hi trobo és el comfort de saber que sempre hi ha algú més degraciat que tu.
Però alguna cosa molt greu ha d’estar passant perquè alguns de nosaltres es prestin a ser mortificats d’aquesta manera mentre els altres ens ho mirem tot rient i demanant-ne més.
De camells i tigres.
Publicat a la revista Catalunya, gener 2009.
L’obamisme ha arribat al món de la publicitat. Uns minuts després de les campanades i de l’ocupació del plató de TV3 per part d’uns estudiants antibolonya, el canal que dirigeix el pallasso Milikito va emetre, de manera gratuïta, un anunci promogut per l’agència publicitària La Despensa que transmetia un optimisme pedant i sense contingut, anunci que suposadament haurien finançat ciutadans anònims que haurien enviat un sms al número de la campanya “Sí al 2009” pel mòdic preu d’un euro amb vint cèntims. “Quasi res”, segons un dels responsables de l’agència, “si tenim en compte les burrades que la gent es gasta descarregant politonos i altres coses que no són tan importants”. La proposta llançada per l’agència, com si d’una campanya ciutadana es tractès, era rebre el 2009 amb un primer anunci que no vengués res a l’espectador, que transmetès un missatge d’optimisme i esperança, que ajudès, en resum, a començar l’any amb ànims.
El tall publicitari arranca amb un missatge de victòria per haver aconseguit la gesta, i tot seguit hi podem veure desfilar gent de totes les edats i classes socials (això sí, tots natius) dirigint-se a la pantalla amb un missatge tipus “sí a que la crisi passarà”, “sí a que trobaràs l’amor”, “sí, sí, sí, optimisme sí” o un “sí, creu-t’ho”, mentres en segon pla un jove guitarrista va tocant una melodia simple i alegre.
Si he invocat a l’obamisme una mica més amunt, no és en va. Com l’obamisme, aquest anunci també ven, i el que ven és una falsa esperança, la del “sí, podem”… mentres ens ho creguem. I és que, precisament, es tracta de creure. Que la crisi passarà? I és clar, totes han passat, i seguiran passant. Aquest no és el problema, sinó com i amb quins efectes. Que trobarem l’amor? Aquí cadascú que hi entengui el que més li convingui. Optimisme sí, sí, sí? I per què? Que potser tenim motius per ser-ne? No estarem confonent optimisme amb apartar la vista, amb posar l’altra galta? Posar l’altra galta, aquest és el sentit profund de l’obamisme i del seu cosinet publicitari.
Demanar optimisme –llegeixis confiança– a aquells que estan mancats del poder de prendre decisions en els grans àmbits que regeixen les seves vides, i més en un moment com l’actual, és pot menys que demanar-los que callin i que segueixin en el seu paper de camell. Personalment, si es tracta d’anuncis i eslògans, opto per un que ja té uns quants anys però que, entenc, s’adequa més a les necessitats actuals: “Despierta el Tigre que hay en tí”.
La Sofia té raó
Publicada a la revista Catalunya, desembre 2008.
En el documental que TVE va emetre en motiu del setanté aniversari de la Sofia, una periodista comentava una anècdota en relació a la crema de fotos de la família re(i)al. Segons la periodista, en assabentar-se dels fets, la Sofia hauria dit: “Cremen fotos? Bé, no passa res, cremen paper, però no ens cremen a nosaltres!”. La genialitat de la dama grega no rau en la finíssima observació de que, efectivament, no era ella qui cremava, sinó en la seva capacitat de generar un dard polític de notable interés. I és que el seu comentari es clava com un daga en el cor antimonàrquic, que es sent ferit quasi de mort quan copsa el significat profund de la seva afirmació: “mentres es moguin pel terreny purament simbòlic, pas que ens hem de preocupar”. Efectivament, no s’han de preocupar.
El simbolisme és el camp més abonat per la nostra benvolguda esquerra, una esquerra sense apenes capacitat real per generar transformació política i que, mica en mica, s’ha vist relegada al simbolisme com a únic terreny practicable. El simbolisme de la manifestació cívica i desanimada, de l’eslògan hàbil, de la bandera agitada amb orgull però que no es clava. Hem vist grans manifestacions, sí, fins i tot vagues contundents i moviments de base, però més enllà del seu “succeir”, quin ha estat l’efecte pràctic? Les empreses s’han tancat, els acomiadaments s’han produit, els moviments s’han diluit, i la pressió s’ha evaporat. I de tot això, què ens en queda? La manifestació com a autoafirmació, l’eslògan com a praxis recurrent, el malestar com a símptoma.
No vull ser pessimista ni pecar d’intel·lectualitis, però em sembla palpable que a diferència de l’esquerra d’altres països veïns, com per exemple França, on el CPE fou aturat per la força, o de la de una bona colla de països de l’amèrica llatina, per exemple Argentina, on desenes d’empreses foren ocupades i actualment encara estan sota gestió obrera, nosaltres no hem fet en els darrers anys cap pas significatiu cap a una veritable ofensiva a les bases del sistema.
“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”, cantava l’Ovidi fa uns quants anys. De moment, encara estem menjant engrunes, tot i que seria injust obviar algunes bones llesques de pagès que ens hem servit, com la lluita dels buseros de TMB o les ocupacions de blocs d’edificis per part de la PHRP. La qüestió és, doncs, veure com fem el pas cap a la manifestació com a demostració de força, a l’eslògan com a crit de guerra, i a la bandera com a llança.