Publicat a la revista Catalunya, març 2010
Deia que el lloc que ocupa una llengua en la identitat d’un poble és fruit de la relació de poder entre les voluntats en conflicte. Això ja ens indica dues possibles vies de recerca: les voluntats en conflicte a l’interior d’un mateix poble –el conflicte com a base creadora d’un poble– i el conflicte entre les voluntats de diferents pobles –el conflicte com a base de l’estat o dels organismes supraestatals–. En un i altre cas, encara ens movem dins l’àmbit col·lectiu del qual hem estat parlant fins ara; en el primer, però, s’hi entreveuen els altres dos nivells que s’apuntaven al primer article: l’individual i l’intersubjectiu.
Retornaré a la idea que en la identitat d’un poble no hi ha res d’essencial, sinó que aquesta tan sols és l’expressió, en cada moment històric, d’allò que fa amb els elements culturals de què disposa. Entenc que és aquesta una manera prou buida de definir la qüestió de la identitat, però, per altra banda, copsa profundament la dimensió històrica d’un poble, al contrari que les definicions centrades en la tradició, la llengua, la religió, etc, que tan sols poden parlar-ne en termes essencialistes, de manera que un poble és o deixa de ser en funció d’aquests diversos elements, però no en funció de la seva –o les seves– voluntat. L’important, però, és allò que el poble fa, allò que decideix, allò que assumeix, allò que destria.
Així, doncs, que un poble com el català parli català no em resulta excessivament significatiu si no és perquè hi ha, efectivament, un poble que “vol” parlar en català. O dit d’altra manera: el que cal defensar no és la llengua, sinó la voluntat del poble –o la nació, com es prefereixi– de parlar-la i mantenir-la viva. Del contrari, per què no defensar també com a tret indentitari català matar musulmans o jueus, seguint així les costums de bona part dels nostres avantpassats? No són els elements que escollim els que ens conformen com a poble, sinó la voluntat comuna d’autodeterminar-nos la que ens fa poble. Per un poble amb aquesta voluntat, la llengua té un valor innegable, car és ell com a poble que li ha otorgat aquest valor; per un poble sense aquesta voluntat –i en coneixem uns quants d’aquesta mena– la llengua no té cap valor identitari, exactament pel mateix motiu.
La qüestió de la llengua com a element identitari d’un poble queda, d’aquesta manera, situada directament en l’àmbit de la voluntat que, en funció de les condicions, pot generar o no conflicte. En el nostre cas particular, és evident que el conflicte hi és. Alguns fins i tot intenten fer-ne, d’aquest conflicte, un tret identitari.
March 9, 2010
Des de que el curs passat vaig fer una inversió comprant la Historia de la filosofia de Frederick Copleston, en la edició de luxe d’Ariel amb tapa dura i caixa per a què no agafi pols, tenia en ment fer una petita crítica de la mateixa. No tant pels seus continguts, que els trobareu ressenyats a moltes bandes, imagino, sinó per l’edició en sí, que no m’ha convençut gens. Entenc que aquest és un assumpte freaky, fins i tot nerd, en relació als temes que acostumo a tractar, però crec que val la pena comentar-ho per si algú fa una googlejada abans de fer una inversió com aquesta. Per si de cas, diré que en tot moment parlo de la primera edició, de setembre de 2004, de tapa dura, no la de tapa tova que té uns caretos xungos a la portada.
En primer lloc, cal dir que l’edició en qüestió val 200 pepinazos, el qual, d’entrada, fa una mica de mal. Són 4 volums de tapa dura i una caixa, sí, però caram, són molts dopers. Però el pitjor no és el preu, sinó que aquest no sigui equivalent a la qualitat del producte. Per facilitar-me la tasca, ho tractaré per punts:
- El paper és molt bonic, però dificulta la lectura. Té un acabat brillant que fa que la llum i reboti i hagis de batallar-hi per poder accedir a la filosofia. En certa manera, és una imatge poètica que defineix molt bé què és la filosofia: una batalla de llums i sombres. L’únic remei que hi he torbat és llegir amb un faristol, perquè si el llibres està a uns 45º d’inclinació, la llum no hi rebota de la mateixa manera.
- L’edició del text és pèssima! Està tot ple d’errates i de faltes d’ortografia o, com a mínim, moltes més de les que es poden tolerar per 200€. Entenc que és una obra de centenars de pàgines, però s’hi haurien hagut d’esmercar una mica més.
- La lletra està molt al límit de ser il·legible, però això es pot arribar a passar per alt.
- No han tingut ni el detall de separar una mica els diferents apartats dins de cada capítol, de manera que un navega com pot entre un mar de lletres i paraules sense gaires referències visuals en les que agafar-se. No és aquesta norma, la de separar els apartats, una norma bàsica fins i tot en un treball de Primària?
- I, en darrer terme, la qüestió més i més important per a mi i tots els nerds del món: el paper és tan “bonic”, tan delicat, que si l’intentes subratllar o bé no ho aconsegueixes –si ho fas amb un llapis de fusta– o bé el destrosses i marques la pàgina següent –si ho fas amb llapis de mines.
Per tant, dit tot això, o bé jo sóc un empollon i “em mereixo un tret al cap”, com cantaven els Ix, o bé aquesta és una edició de merda. Us recomano que abans de gastar-vos els diners dels vostres pares mireu si l’edició de tapa dura és com la que us comento i, si és així, us compreu la de tapa tova que, com a mínim, tindrà el paper dolent de tota la vida que es pot subratllar sense problema.
PD. No penso discutir amb ningú el meu dret a subratllar un llibre tan car.
February 17, 2010
– Originalment publicat a la revista Catalunya, febrer 2010 –
Suposo que el lector habitual d’aquesta columna em permetrà interrompre la série que estava publicant, per a recordar un d’aquests “nostres” que a cada moment se’n van. El passat 27 de gener li va arribar el torn a Howard Zinn (1922–2010) qui, juntament amb Noam Chomsky i Naomi Klein, formava el “mainstream” antiautoritari dels Estats Units: aquest trident –al qual podriem afegir-hi Ward Churchill– que ha aconseguit dur el pensament crític i de base llibertària a pràcticament tots els racons d’un país que s’esforça a no escoltar-lo.
Bertolt Brecht, al seu poema “Un treballador que llegeix”, es pregunta: “Qui construí Tebes, la de les set portes? / Als llibres hi figuren noms de Reis. / Alçaren els reis els grans blocs de pedra?”. Zinn, entre d’altres coses, s’encarregà de posar nom als qui alçaren les pedres d’una altra Tebes, de més grans dimensions: els EUA. En una de les seves obres cabdals “A people’s history of the United States” (en castellà La otra historia de los Estados Unidos, Hiru), fa un llarg repàs a la història d’un país al que massa sovint, amb grans prejudicis per la nostra part, considerem sense història; com si no hi haguès passat mai res, com si de cop i volta, com un bolet, hagueren sorgit ciutats i homes del no res que per art de màgia esdevingueren potència mundial. Zinn tenia clar que “sí” que hi ha una història dels EUA, i que aquesta no només la feren els Jeffersons, els Franklins o els Kennedy sinó, sobre tot, els colons, els que s’hi oposaren, els wobblies, els negres esclaus i els que s’hi revoltaren… en definitiva, que la història dels EUA, com totes les històries, la feu el poble anònim. La història dels EUA no és cosa de broma; en ella hi trobem alguns dels fets més vergonyosos de la història de la humanitat, però també alguns dels exercicis més avantguardistes de llibertat i democràcia des de baix.
La biografia de Zinn a voltes sembla arquetípica: allistat voluntari durant la Segona Guerra Mundial, discrepant amb la guerra de Vietnam, jove professor simpàtic i atractiu que desperta simpaties entre les alumnes, actiu fins a l’últim moment… un “autèntic heroi americà”, com diuen per aquelles terres: un garçon del poble que primer prestà servei a la seva pàtria però que, com a persona de consciència noble, hagué de rebelar-se. Quantes vegades ens hem trobat amb aquesta figura estètica de l’imaginari estatunidenc! Howard Zinn, lluny de ser una mera figura estètica, emprengué una rebel·lió efectiva contra l’imaginari dominant i reescrigué la història del seu país des del terra mateix, embrutant-se sense problema les vestidures acadèmiques.
February 16, 2010
Publicat a la revista Catalunya, gener 2010.
La llengua oficial dels EUA és l’anglesa –i en alguns estats l’espanyola ja està en un nivell de semioficialitat–; la d’Àustria és l’alemana; la de tots els estats de l’Amèrica del Sud, l’espanyola. Trobar un poble amb una llengua exclusiva constitueix pràcticament una excepció, i no cal entrar ara en els avatars històrics que han configurat aquest panorama. El cas és que hi ha pobles que tenen com a llengua pròpia llengues que els vingueren de fora, pobles que tenen la seva llengua exclusiva i peculiar, pobles que es debaten eternament entre les seves pròpies llengues i les que els hi vingueren donades –o imposades–, i pobles que reneguen de la seva pròpia llengua per adoptar-ne una altra.
Donada tal varietat de casos, és prou difícil dir fins a quin punt la llengua pot ser un element constitutiu de la identitat d’un poble. Això, és clar, si entenem per identitat quelcom d’essencial, alguna espècie de tret genètic que es transmet de generació en generació. Però sembla dubtós que tal cosa com la identitat és pugui transmetre, ja sigui per aquesta o per qualsevol altra via. Sembla més probable que el que es transmet d’una generació a una altra són unes determinades costums –la llengua entre elles–, i que la identitat de poble és quelcom que es construeix incloent-les o rebutjant-les. No dic quelcom que es construeix “a partir d’elles” (les costums), sinó incloent-les o rebutjant-les. I a més, falta precisar: que es construeix constantment. La identitat d’un poble, per tant, no seria una cosa heredada, una essència que li és donada al marge de la seva voluntat, sinó quelcom sempre en procès de fer-se, la producció mateixa d’un poble.
Dir “un poble”, no és dir “una voluntat”: és sempre dir vàries voluntats. Això indica que la noció mateixa de poble inclou el conflicte, car entre voluntats diferents es produeix necesàriament un conflicte. Però si diem que la identitat és quelcom en procès constant de fer-se, significa que aquest procès és de per si dinàmic i conflictiu: no pot ésser “lligat, i ben lligat”.
El que vull extreure d’aquesta reflexió és el següent: la identitat d’un poble és producte del seu conflicte intern, i la llengua és un dels elements més en conflicte; els elements que conformen el conflicte no li són essencials; la identitat tampoc és res d’essencial, sinó quelcom en constant construcció; l’essencial tan sols és el conflicte. El lloc que ocupi la llengua en la identitat d’un poble serà fruit de la relació de poders de les voluntats en conflicte.
January 6, 2010
El Frenopàtic, programa de ràdio 100% independent conduit pel company Jordi Comas (aka Crusty) arriba a l’emissió número 100, i ho fa a la petita emissora de Radio Celrà (Girona), des d’on el programa s’emet des de fa quatre temporades. Pel seu programa hi han circulat bandes subterrànies de totes les latituds i estils, sempre amb l’orella decantada cap allò que soni contundent, i pels seus micros i hem passat diferents companys i amics que hem tingut l’oportunitat de fer edicions especials aportant-hi així el nostre granet. Un servidor hi ha fet dos especials, un sobre folk polític estatunidenc (de Joe Hill a Johnny Cash) i un altre sobre els orígens musicals del punk. Tots dos, junt amb tota la col·lecció de programes, es poden descarregar al web del programa:
http://crusty.jcomas.net
Des d’aquí felicito en Crusty pel seu atreviment –per fer un programa setmanal a Celrà, cal ser atrevit! Apali, a seguir conquerint les ones!
December 15, 2009
Previous page