Publicat a la revista Catalunya, abril 2008.

Dubto que en els darrers anys un conflicte laboral a Catalunya hagi vessat tanta tinta i omplert tants de píxels com el dels conductors de TMB pels dos dies de descans setmanal. Els buseros mantenen un mínim de 4 webs i vàries publicacions en paper per a  donar a conèixer no només les seves demandes, sinó també tots els seus moviments i els de l’empresa. Per la seva banda, TMB ha publicat varis anuncis en premsa per defensar la seva imatge (i de pas atacar la dels vaguistes) i disposa d’una web on diu estar a favor dels dos dies. No pretenc fer un recompte, si no evidenciar la vergonyosa i contradictòria postura de TMB, que per una banda afirma estar a favor de la demanda dels dos dies (web), per l’altra diu que ja en disposen (El Periódico, 31.12.07), i encara per una altra es presenta com a vícitma d’uns quants conductors (posem pel cas… 1500) que amaguen obscurs objectius com “fer la revolució” (D. Pestaña, vicepresident).
Si cito les webs i publicacions impresses és per posar en primer pla que la propaganda està jugant un paper molt important en el conflicte. En la meva opinió, això és degut a dos motius: 1) Els vaguistes estan demostrant ser superiors en força a l’empresa, 2) L’únic camí que té TMB és la difamació i la generació d’opinió.
Els conductors estan en contacte directe amb els usuaris. Cada dia tenen ocasió de conversar i discutir, si fa falta, sobre qualsevol aspecte relacionat amb el servei. Durant la vaga això no ha canviat. Sense voler promocionar-me, en un documental que he editat on s’hi plasmen converses de buseros amb usuaris a la Plaça Sant Jaume, aquests en general es mostren partidaris de la demanda quan són degudament informats. L’empresa, per la seva banda, no es relaciona amb els usuaris excepte per dir-los o que tot va molt bé i que el servei és fenomenal (ho fa durant tot l’any), o que els vaguistes són uns malaguanyats i interessats i que, a més, no tenen raons per queixar-se. Això és el que ha estat fent tots aquests dies.
El mitjans econòmics de l’empresa són superiors, i ha pogut disposar d’uns quants anuncis de mitja plana en la premsa diària. Els buseros, per la seva banda, no fan curt i ja disposen de varis blogs que l’usuari que realment vulgui estar informat hauria de visitar (http://comitedescansos.blogspot.com/) i fins i tot d’un diari gratuit que properament editarà un segon número.
Amb la raó i la força de la banda dels conductors, és clar que la victòria es decidirà en el camp de l’opinió.

Publicat a la revista Catalunya, març 2008.

Un dels grans mals que afronta la ideologia política, alimentat per l’afany recuperador del mercat, sempre a la recerca de nous fiblons, és el de ser convertida en pura i simple estètica. Així, per exemple, a les botigues de moda podem trobar-hi prestatgeries senceres farcides de samarretes amb àcrates, retrats del Che (o de qualsevol altre emulant-ne el perfil), o amb les sigles de la dictadura soviètica (CCCP). Curiosament, l’estètica recuperada sol provenir de l’ampli espectre de l’esquerra. ¿Algú ha vist mai a l’H&M una samarreta amb una esvàtica nazi o un retrat de Pinochet? A priori, si el que busca la moda és una estètica desenfadada i recuperadora de la simbologia política, res li impedeix buidar també de contingut la de les dretes i transformar-la en la lattest fashion. De fet, això ho feren els punks a finals de la década dels 70. La diferència rau en què la imatgeria de l’esquerra ven rebel·lia juvenil, i pot obviar-se el discurs teòric. Una Creu Gammada rosa bordejada amb lluentons necessitaria un discurs teòric que, segurament, el client mitjà del Pull&Bear no està en condició d’oferir.
L’estètica és la recuperació més habitual de les que és objecte l’esquerra, però no la més preocupant. Una altra de més nociva es produeix constantment, i aquesta dins la pròpia militància. Es tracta de la recuperació de la ideologia per part de la identitat, ja sigui individual o col·lectiva. Activistes i organitzacions, obsessionats amb la qüestió de “ser” obliden la “raó de ser”, sentit últim de tota ideologia política. A nivell individual, això es tradueix en un acrític sentiment de pertanyença a una entitat ideològica que serveix a l’individu per a identificar-se. A nivell col·lectiu i organitzatiu, la constant diferenciació respecte d’altres grups polítics, fins i tot d’aquells que professen la mateixa ideologia, i la sectarització de l’activitat, en serien dos trets principals. D’aquesta manera, “existir” es sobrepossa a “incidir”, pel que la qualitat d’eina que tota ideologia o organització hauria de tenir és bescanviada per una constant masturbació política. És l’acció política com a forma de complaença.
Podem observar aquesta tendència en molts activistes i organitzacions, especialment en les anomenades “històriques” que, subordinades al deure moral contret amb el passat, obliden el deure moral present i es limiten a fer viure, per una banda, i viure, per l’altra, d’una història que ja no escriuen.

Publicada a Revolta Global, gener 2008.

En varis anuncis publicats a la premsa, TMB afirmava que els “dos dies de descans són a l’abast de tots els conductors”. És cert això?

De cap manera! De ser cert, podem assegurar que no hauriem iniciat aquestes jornades de vaga. El règim de descans vigent, el que estableix l’actual Conveni, consisteix en 5 dies de descans mensuals que es reparteixen en un dissabte o un diumenge a la setmana, i un cap de setmana al mes. Per tant, podriem dir que tenim 1,25 dies de descans setmanal.

Has mencionat el Conveni. Precisament, un dels retrets que us fa l’empresa i l’Ajuntament és que no espereu a la negociació del proper Conveni…

Quan vam començar a negociar l’actual Conveni, tots els sindicats mencionaven els dos dies de descans com a punt prioritari en la negociació. Avui, tan sols la CGT i ACTUB estem recolzant la vaga i aquesta demanda. A més, cal tenir en compte que l’actual Conveni va ser rebutjat per la majoria dels conductors en referèndum, però que tot i això va ser signat, a esquenes de tothom, el desembre de 2006.
Fa poc es va publicar un Reial Decret que si s’apliqués ens donaria més dies de descans. Vam escriure al ministre Caldera per constatar si la nostra interpretació era correcta, i ens va respondre que sí. Amb aquesta llei a la mà, les hores de presència es convertirien en hores efectives i guanyariem dies de descans. La direcció de TMB, però, busca subterfugis, i vol descomptar del sou les hores de presència. A dia d’avui, treballem 1690 hores anuals de temps efectiu, 83 hores mínimes de temps de presència, 80 hores extres obligatòries i 7 festes oficials.

Podries explicar breument aquests diferents temps de treball que comentes?

El “temps efectiu” és quan estem conduint amb passatgers. Solen ser unes 7 hores diàries. El “temps de presència” són molts espais al llarg de la jornada: quan arribes i agafes el cartró amb la teva ruta, revises l’atubus, et dirigeixes fins la terminal. També és l’estona que transcórre des de que acabes la ruta fins que la tornes a començar, en què vens bitllets, o parles amb els usuaris. Això acostuma a ser una hora i mitja diària, i es paga menys que en temps efectiu. A més, hi ha un 33% de “serveis partits”, en què t’estàs dues o tres hores mortes, a qualsevol hora del dia i vestit de conductor, entre un servei i altre. Aquestes hores les paguen a poc més de 3€. En total, un conductor pot arribar a estar 10 hores seguides treballant.

Us sentiu recolzats pels usuaris i altres organitzacions sindicals, polítiques o socials?

Bé, els dies que vam estar a Plaça Sant Jaume els usuaris responien molt bé, i s’interessaven per la nostra problemàtica. També estem rebent molt de recolzament per part de diferents tipus de col·lectius. El proper 9 de febrer hem convocat una manifestació per denunciar l’agressió que un company va rebre d’un Mosso en la darrera jornada de vaga, i ahores d’ara tenim més de 50 adhesions, que van des d’associacions de veïns, fins a petits sindicats alternatius.

Heu aconseguit alguna cosa amb les 7 jornades de vaga que vau fer el passat Nadal?

En les negociacions que vam tenir amb l’empresa durant aquells dies no en va sortir res. Des del principi, la postura de l’empresa era que si no es desconvocaven les vagues, no es negociaria. Després de la primera ronda, va accedir a negociar durant la vaga, però en cap moment hi ha haver una voluntat real. Ara que no hi ha cap vaga a la vista, es desconvoquen reunions, i tan sols davant la nostra pressió se’n convoquen de noves.
La postura de l’empresa ha estat molt nefasta en tot moment. Públicament afirma que som nosaltres qui no volem negociar, i fins i tot ens va acusar d’adoptar mesures del segle XIX i de voler fer la revolució. Per la nostra banda, no hi ha cosa que més volguem que negociar. Com si ens agradés fer vaga, amb el desgast personal i econòmic que això comporta!

Us plantegeu, doncs, alguna altra jornada de vaga?

Si la cosa no avança i si no hi ha negociacions serioses, ens plantegem seriosament la possibilitat d’una vaga indefinida al febrer. Així ho va decidir l’assemblea, i ara tan sols ens falta concretar quan i com a l’assemblea que tindrem els conductors a principis de febrer.

Nota: Podeu veure un documental sobre la vaga de fam de 4 conductors de TMB aquí.

Publicat a la revsita Catalunya, febrer 2008.

Fa uns dies va tenir lloc la primera vaga del sector funerari en l’història de Catalunya. Deixant de banda l’anecdòtic apunt historiogràfic, la imatge d’un piquet a les portes d’un enterrament em sembla d’una qualitat poètica formidable. Els vius impedint el traspàs dels morts fins que les seves propies vides siguin plenes. Més enllà de la qüestió sindical, l’escena presenta una forta càrrega de subversió emocional, doncs esmicola el més sagrat dels rituals occidentals convertint-lo en un espai de confrontació dialèctica entre vida i mort, és a dir, entre allò que desesperadament anhelem i allò que desesperats assumim.

No és la primera vegada que funerals i sindicalisme es veuen les cares. Als EUA, per exemple, un dels beneficis que els sindicats de miners oferien als seus afiliats –o més acertadament a les seves famílies– a primers de segle XX era la cobertura de les despeses funeràries. La mort, que en la nostra abominable cultura sovint és l’etapa més respectada de la vida, com a pretext per organitzar la lluita dels vius en contra de la cultura de la mort mateixa, erigida sobre el món del treball a les fosques cavernes de carbó.

Tot plegat, configura un interessant quadre del que la nostra societat és. La lluita entre vida i mort, entesa metafòricament, se’ns presenta a cada cantonada. ¿No fou Marx qui escrigué “el capital és treball mort que, com els vampirs, es reanima tan sols xuclant treball viu, i quan més xucla més viu”? El filòsof alemany, massa sovint reduït a una interpretació purament economicista, sintetitza en aquestes poques paraules la dinàmica suicida de la nostra realitat: acumulem plusvàlua i béns materials i, al fer-ho, estem acumulant mort, ja que la vida, per definició, no pot ser acumulada, tan sols recorreguda. La nostra, és doncs, una cultura de culte als morts –a aquells que romandran entre els vius– mentres els efectivament vius cerquem una parcel·la d’eternitat com a consol temporal.

Aquest assalt al regne dels morts, motivat segurament tan sols pel desig de millorar les seves condicions materials, és un crit de guerra que pot ser reprès o ignorat als marges de la crònica de successos. “Resona a tot arreu la veu dels que prediquen la mort. I el món és ple d’individus a qui cal predicar la mort. O bé, “la vida eterna”, que per a mi és igual, amb la condició que marxin de seguida” (Nietzche).

Publicat a Revolta Global, febrer 2008.

Parlar d’aquest film, que ja té un xic més de 40 anys, pot semblar una mica extrany. Deixant a banda que el cinema de Jean-Luc Godard, un dels fundadors i crítics de la prestigiosa revista Cahiers du Cinema, mai és fora de lloc, justificarem el fet de vàries maneres.
En primer lloc, La chinoise no va ser estrenada comercialment al nostre país fins fa aproximadament un any i mig, pel que molts espectadors fins ara la desconeixien. En segon, de cares al 40 aniversari del maig francés del 68, aquest film, estrenat de manera quasi profética uns mesos abans, se’ns presenta encara avui com una de les crítiques més punxants a l’esquerra grupuscular que va nodrir gran part de la revolta dels estudiants i treballadors francesos. I per si fos poc, la crítica que en fa és de cruel actualitat.
L’acció del film transcórre en un pis on hi conviuen quatre estudiants dedicats en cos i ànima a la tasca revolucionària. Desenes de còpies del Llibre Roig de Mao omplen els prestatges, i es desperten al só de la Internacional. Els joves discuteixen continuament sobre política i es fan conferències de formació els uns altres, i fins i tot editen publicacions que es venen entre ells. De seriosa que és la seva dedicació, l’espectador no pot evitar percebre-la com a ridícula i inútil, alhora que naïf i infantil. La seva desconnexió de la realitat és tal, que en cap moment els veiem relacionar-se amb algú que no pertanyi al seu cercle.
La chinoise no és un film entretingut; més aviat, es podria dir que és profundament avorrit. Aquest avorriment, però, forma part de la narració, i s’apodera a moments d’alguns dels protagonistes, que comencen a dubtar de la seva “missió” roja. La posada en escena, d’un minimalisme asfixiant, reforça la sensació d’aïllament dels joves, i tan sols quan un d’ells es dirigeix a càmera després de ser expulsat del grup s’estableix un punt de fuga que permet respirar tant al personantge com a l’espectador.
Aquest film, un dels més polítics del director francès junt amb Tout va bien (1974), és una cita obligada per aquells qui vulguin assumir el desafiament de veure’s reflectits a la pantalla.