En temps d’eleccions tots els partits semblen adreçar-se a les persones, el qual, tenint en compte l’ampli ventall d’èssers vivents i electrodomèstics diversos a qui es podrien dirigir, és digne de menció. Caldria, però, preguntar-nos vàries coses, com per exemple si el fet que en època de campanya tots els polítics se’n recordin de les persones vol dir que durant la legislatura tan sols havien pensat en les cols o els fanals; o si resulta que gràcies a les cada cop més detallades enquestes i sondeigos públics han interpretat que el seu gruix electoral es troba en les persones i no en les grues de construcció, que tendeixen a una abstenció organitzada; o si senzillament han convingut que si no empraven reiteradament la paraula “persona” més d’un despistat enviaria la mixa a votar, amb el qual, al no estar encara plenament reglamentada la forma d’identificació pels felins, més d’una papleta es perdria inútilment, amb el conseqüent malbaratament de paper.
És una consideració per part del polítics que s’hagin abstingut d’utilitzar termes més carinyosos com “personeta” o “personasa”, ja que donat el rigor que ha de caracteritzar una campanya política seriosa, haurien quedat completament fora de lloc. A més, en la situació actual en què qualsevol utilització de la combinació de fonemes e-t-a resulta improcedent, la llista de partits que s’haurien pogut presentar a les eleccions hauria disminuït considerablement, quedant notablement retallat el prestigi d’una democràcia internacionalment alabada com la nostra. Per altra banda, l’augmentatiu hauria resultat clarament discriminatori per aquella franja de l’electorat, minoritària però encara important, que segueixen creient en la cintura fina.
M’alegro de ser persona en un moment en què tothom sembla adreçar-se a mi. Els meus anys d’aïllament social i marginació semblen haver arribat a bon fi. Tinc tantes opcions al davant que m’ofereixen coses tan semblants que no sé per quina decidir-me. Ai déu, quin enrenou! A més, no puc evitar perdre’m en divagacions filosòfiques i rumiar dia i nit si una determinada opció em farà més persona que una altra, o si pel contrari, el fet de ser persona no ve condicionat per l’opció política sino per com es vota, és a dir, com una persona, dret sobre els dos peus i dient bon dia, o com un ximpancé, penjat de la làmpada i amb una peu dipositant la papeleta mentres amb l’altre em rasco la defensa.
Tanmateix, és d’afalagar que et diguin persona de tant en tant, tot i que jo, tal com van les coses, a vegades preferiria ser una oreneta, que si vol vola, i si no, doncs no.
May 21, 2007
Publicat a la revista Catalunya (CGT) gener 2007.
Fa uns dies parlava amb un company sobre com es podria donar un caràcter més combatiu i massiu a la lluita contra la bombolla immobiliaria, i al cap ens van venir les vagues de lloguer que als anys 20 i 30 s’havien convocat a diferents punts de l’estat. De forma espontània primer, i animats pels sindicats després, els obrers deixaren de pagar la renda, així com les factures de llum i aigua. Si la companyia tallava el subministrament, els sindicats els tornaven a donar d’alta. Aquest moviment reivindicatiu prengué forma amb els sindicats d’inquilins organitzats pel sindicat de la construcció de la CNT, els quals posibilitaren que la lluita es mantingués durant uns quants anys, fins ben entrada la República. Quelcom similar va succeir als 70 a Anglaterra, quan existia una tímida connexió entre el moviment squatter i el sindicalisme de base.
Les coses han canviat bastant des d’aleshores, i avui una àmplia majoria de famílies treballadores no viuen de lloguer, sino que estan endeutades fins al coll amb els bancs. El nivell de sindicació o d’afiliació política és mínima comparada amb la d’aleshores, i les consignes de les organitzacions obreres passen sovint desaparecebudes o són directament ignorades per una desesperant majoria. Per altra banda, més que mai trobem una divisió tàctica gairebé infranquejable entre el sindicalisme, l’esquerra política, i els sectors més radicalitzats del moviment. La concepció d’una política d’acció integral, que abarqui els diferents camps que preocupen als i les treballadores no sembla formar part de l’agenda de cap dels tres sectors esmentats, com a mínim no de la forma en que arribaren a sintetitzar-se en el moviment obrer de casa nostra fins l’esdeveniment de la Guerra Civil.
Tot i això, tractant-se d’un tema que toca de prop a tantes i tantes famílies treballadores, els sindicats i partits que es reclamen, encara que sigui formalment, de l’esquerra, han de prendre algun tipus de determinació. No n’hi ha prou amb denunciar, cal organitzar i actuar. En moments de clam social tan evident, no podem evitar preguntar-nos: on són aquells que el 20-J semblava que volien aturar el món? On són aquells esquerrans de debó i les seves polítiques socials? Que potser quan els seus són a la butaca ja no poden moure el cul?
Tornant breument a la història, si mirem els textos fundacionals de la CNT del 1910, en un dels articles hi trobem el següent objectiu: “modo de lograr el abaratamiento de los alquileres y supresión de los odiosos depósitos”. Com ens agradaria que avui això formés part de la plataforma reivindicativa dels nostres sindicats…
February 19, 2007
ENTREVISTA A KEREM AYAN,
DIRECTOR DEL FESTIVAL DE CINEMA POLÍTIC DE BARCELONA (2006)
Entrevista realitzada per Carlus Jové
PREGUNTA: Com valoreu la participació d’aquesta segona edició?
KEREM AYAN: Aquest any em sembla que hi ha una mica menys de públic que a la primera edició, i em sembla que en part pot ser perquè hem canviat la sala del CCCB per la del MACBA, i potser ha estat una decisió equivocada, ja que al CCCB sempre hi ha molta gent, i aquest any la gent que ha vingut al festival és perquè ja hi volia venir, mentres que l’any passat molta gent venia perquè estava per allà i veia el cartell. Però, per altra banda, hem tingut més cobertura de mitjans de comunicació que l’edició passada, o sigui que el festival comença a ser coneguts per a ells. Esperem que l’any que bé anirià encara millor.
P: Aquest any també n’heu fet menys propaganda…
KA: Sí, és cert. L’any pasast El Periódico es va encarregar de fer banderoles pel carrer, però aquest any el tracte ha estat diferent. Només hem rebut diners de l’Institut de Cultura de l’ajuntament de Barcelona, i el pressupost no dóna per tant. També cal tenir en compte que estem entre mig de molts festivals importants, com San Sebastià i Sitges, i per tant hi ha molta informació per tot arreu. Esperem que l’any que ve l’Ajuntament ens pugui ajudar més i a veure si podem tornar a fer banderoles.
P: Com és que no hi ha cap pel·lícula catalana o espanyola?
KA: Cal tenir en compte que no hi ha centenars de pel·lícules polítiques catalanes o espanyoles, i la majoria d’elles se’n van a Sitges o San Sebastià, així que no ens és fàcil aconseguir-les. L’única que podiem conseguir era Salvador, però com que la volien estrenar abans de les dates del festival, no va poder ser. L’únic que tenim aquest any és un curtmetratge que entra en competició, Sur, de Manuel García Roman.
Aquest any hem col·laborat amb una distribuidora catalana i hem projectat En la piel de Jaques Chirac, que s’estrenarà properament a les pantalles catalanes. L’any passat això no ho vam aconseguir. Suposo que a mida que ens coneguin hi haurà més confiança i podem treballar més amb les distribuidores i productores.
P: Quan un va al Festival de Cinema Polític, potser espera veure films molt explícits, potser fins i tot propagandístics. Tanmateix, la majoria de films que es projecten tenen un contingut polític molt sutil. Quina és la vostra concepció del cinema polític?
KA: En primer lloc, ens importa molt la part artística, i no tan sols la política. Tan sols sel·lecionem films de ficció, tot i que aquest any hem fet un parell d’excepcions, i aquest diuen el que volen dir d’una manera més sutil, però em sembla que tots tracten temes molt forts però no de manera propagandística o partidista. Si ens arribés una bona pel·lícula de propaganda també la mostrariem, però no n’hi ha masses. Volem mostrar films que parlin de la situació actual del món, especialment a la secció competitiva.
Lògicament hi ha molts films que ens agradaria tenir però que ens resulta impossible, per qüestions de pressupost i perquè encara som bastant petits com a festival. Per nosaltres ha estat molt bó tenir La raison du plus faible, de Lucas Belvaux, ja que va estar a Cannes, o Gypo, una pel·lícula Dogma anglesa diferent, o Go West, que ha participat en un munt de festivals. Intentem dur films que hagin tingut importància en altres festivals i sobretot que puguin ser vistos facilment per tot tipus de públic. Reefer Madness, d’Andy Fickman, per exemple, va ser molt divertida, però també és polític. Intentem mostrar altres coses. La setmana que ve hi ha el festival Docúpolis, que és un festival de documentals, i és més seriós i per un públic més concret, ja que no tothom veu documentals.
P: Com ser l’experiència d’estar a Cannes?
KA: A Cannes hi vam anar amb el festival per mostrar que existim i també per a sel·leccionar films, tant de la competició com del mercat. Pots veure-hi moltes pel·lícules d’arreu del món, així que va ser molt interessant. Hi ha moltes pel·lícules polítiques, per exemple la nova de Ken Loach –que vam intentar tenir, però va ser impossible.
A part, jo personalment hi vaig estar com a assistant de direcció del festival de cinema d’Istambul, així que hi vaig anar pels dos. A l’abril hi ha el festival d’Istambul, la 26 edició. És un festival molt gran, i m’agrada poder estar als dos.
P: Aquest any teniu més films de l’est.
KA: En part és perquè el país convidat és Polonia, però en tenim d’Iran, Bòsnia, Polonia. No sé si és que els països de l’est estan fent més cinema polític, però la sel·lecció va anar així. No va ser una decisió conscient, senzillament els films presentats eren bons i els voliem al festival. Aquest any el país convidat era de l’est, i l’any que ve segurament serà del sud del Mediterrani.
P: L’any passat em comentaves que la majoria de films els vau haver d’anar a buscar. Per aquesta edició us n’han presentat més?
KA: Aquest any ens n’han arrivat més, especialment curts. També ens arrivat molts documentals, tot i que en la convocatòria ja deiem que no es mostraven documentals en el festival. En aquest sentit ha estat millor que en la primera edició, però encara hem de buscar, ja que hi ha centenars de festivals al món i si vols aconseguir un film has de ser el primer a proposar-ho. Has de trobar la pel·lícula i contactar amb el director o productos, i en certa manera és com una cursa, però funciona així.
P: Heu augmentat el nombre de projeccions respecta la primera edició?
KA: Aquest any teniem dues noves seccions, la d’homenatge a un director i la competició de curts. Tot i que hem començat amb un director que no és massa conegut aquí, estem molt contents d’haver pogut fer l’homenatge a István Szabó, ja que és un gran director. Si algú l’ha descobert a rel del festival, n’estem molt satisfets. Com que l’any passat ja mostravem curts, vam pensar que també estaria bé fer-ne una secció de competició, per ajudar a què es donin a conèixer. A més hem aconseguit un conveni amb el Cultural Center de Nova York per a projectar els curts que han estat sel·leccionats pel festival, o sigui que pels directors dels curts també serà molt interessant.
P: Aquest any heu entrat als cinemes…
KA: L’ideal seria poder mostrar els films als cinemes, i no espais culturals, ja que són els cinemes els que estan preparats per a fer-ho. També seria molt bó poder agrupar totes les projeccions en diferents sales d’un sol cinema. En un futur anirem treballant en aquesta linia.
February 19, 2007
Carlus Jové
Un dels objectius més interessants plantejats pels moviments socials, especialment aquells sorgits a partir de l’explosió del moviment de moviments, és la tendència a descentralitzar l’activitat política, intentant transcendir els espais tradicionalment associats a la militància, és a dir, partits i sindicats. Tot i que no comparteixo el rebuig frontal que alguns sectors activistes fan d’aquests espais, és innegable que aquesta tendència ha resultat positiva no només pels moviments en sí, sinó també per a les pròpies organitzacions, que han hagut d’adaptar les seves propostes i formes de funcionament a les noves exigències de la que podriem anomenar la seva base social potencial –tot i que aquesta afirmació ens situaria de nou en la lògica centralista que sobrevalora els espais formals en detriment dels no-formals o informals. El que resulta evident, és que aquelles organtizacions que han sabut adaptar-se a la nova realitat activista han vist la seva base social augmentada, mentres que les que no ho han fet han perdut, com a mínim, la credibilitat del seu discurs.
Si bé la descentralització en termes organitzatius s’ha materialitzat en gran part de les campanyes i lluites dels últims anys, la descentralització territorial encara es troba en vies de gestació. El conegut mal de la “barcelonitis” és ben real, i es percep no tan sols quan s’engega una campanya, sinó també en la vida diària de quasi bé tot moviment i organització. El centre segueix sent el nucli decisori, i la circumferència tendeix a adpatar-se a les directrius marcades per aquest, si bé a vegades també pren inciatives pròpies.
En una societat capitalista, on la tendència a l’acumulació i, per tant, a la centralizació, és un dels trets característics, resulta si més no comprensible que també els moviments antagonistes tendeixin a aquesta centralització, doncs és al centre, és a dir, als grans nuclis urbans, on s’acumula la major part de la vida política, econòmica i social del país. No obstant això, no cal oblidar que la raó de ser d’un centre és la circumferència; per si sol, el centre no és res.
Si sortim de l’abstracció, això voldria dir que la militància, ja sigui movimentista o partidista, ha de fer més pasos cap a la descentralització i donar cada cop més importància al què succeeix més enllà dels grans nuclis. A ciutat tot és més pompós i fa paixoca, però és a comarques on gran part de les polítiques i estratègies econòmiques es duen a terme.
La descentralizació política, des d’una perspectiva militant, no es produirà tan sols amb una redistribució dels efectius, sinó, sobretot, amb un canvi de perspectiva, també vital, que tendeixi a donar més importància a la circumferència i no tanta al centre.
January 23, 2007