Filed under: Revolta Global
Publicat a RG, maig 2009.
Durant segles, allò principal en l’obra d’art fou el tema, és a dir, allò que s’hi representava. No fou fins finals del segle XVIII que es començà a jugar amb la forma, en un camí que progressivament derivà fins arribar a la dissolució del tema ja a principis del segle passat: l’element pictòric prenia cada volta més el protagonisme. No obstant, el segle XX no va ser tan sols el segle de la pintura abstracta, cubista o conceptual, també ho fou del realisme soviètic –ens referim especialment al posterior a la revolució– i d’altres fòrmules artístiques adoctrinadores destinades a la massa, en les quals, si bé s’hi pot trobar algun interessant experiment formal (p.ex. Eisenstein), quasi bé sempre recuperen el tema com a protagonista. Una altra corrent artística també destinada a la massa, com fou el popart, no tenia cap intenció pedagògica, però allunyant-se de la tendència vanguardista de principis de segle posà la mercantilització i el fetitxe a l’ordre del dia.
L’obra de Thomas Bayrle (Berlín, 1937), que recentment ha gaudit d’una primera restrospectiva al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), representa una interessant síntesi d’algunes d’aquestes tendències de masses del segle XX. Si el realisme soviètic fou l’art propagandístic d’un règim que es pretenia col·lectiu i suposadament no fragmentat, i el pop art d’Andy Warhol representà l’exhaltació màxima de la banalitat i el consum, l’obra de Bayrle convina a la perfecció l’esperit dels dos estils amb la intenció de confrontar-los. A primera vista, el que crida l’atenció en l’obra de Bayle és l’element repetitiu i massificat, així com l’us constant d’elements quotidians de la vida moderna (cotxes, càmeres de fotografiar, l’urbanisme concentrat). Però quan un es mira ara de prop i ara de lluny cada una de les obres, se n’adona que l’artista ens està dient quelcom sobre allò que s’hi representa, i molt especialment sobre el món que ens envolta. No hi ha pròpiament un tema, el tema s’esdevé de la relació de l’obra amb el món.
Cap imatge és pura. Les obres sempre són formades a partir d’imatges repetides que formen un conjunt que alhora ens mostra una altra imatge, el qual evoca a un cert missatge, si bé aquest no ha de ser necessàriament evident. Així, per exemple, un gris fons urbà format a base de blocs d’edificis i carreteres, serveix per presentar el retrat de Carlos, el conegut terrorista veneçolà. Òbviament no es tracta d’un retrat fetitxista, com els que Andy Warhol feu de Marylin Monroe i tans altres, ni tampoc es tracta d’un retrat diabòlic per presentar-nos el monstre; més aviat ens convida a situar el personatge, a definir-ne una part, a pensar-lo d’una altra manera. D’això es tracta precisament: no de vendre’ns una imatge, no de generar un retrat que exalti una faceta o altra del personatge, sinó d’obrir un petit espai de reflexió. Carlos forma part d’un tot, i l’un no és destriable de l’altre.
Aquesta no oposició del tot i la part es fa encara més evident en les pintures-objecte, una barreja de quadre i mecanisme que dóna moviment als personatges que l’integren. A “Super-Colgate” s’hi veuen desenes d’espectadors situats darrera un científic –o un doctor, o un venedor, no ho sabem. Damunt d’ells, un tub gegant de Colgate i un somriure femení mostrant-nos les seves impolutes dents blanques. I tots juntets es respatllen les dents a l’unisó. Ironia? Acudit? Denúncia? En qualsevol cas, es pot afirmar amb rotunditat que Bayrle captura de manera brillant l’esperit d’una época. Que això ens pugui esgarrifar, resultar indiferent o simplement entretenir, ja pertany al judici de cada espectador. Aquí l’artista ja no hi entra.
April 21, 2009
Publicada a Revolta Global, gener 2008.
En varis anuncis publicats a la premsa, TMB afirmava que els “dos dies de descans són a l’abast de tots els conductors”. És cert això?
De cap manera! De ser cert, podem assegurar que no hauriem iniciat aquestes jornades de vaga. El règim de descans vigent, el que estableix l’actual Conveni, consisteix en 5 dies de descans mensuals que es reparteixen en un dissabte o un diumenge a la setmana, i un cap de setmana al mes. Per tant, podriem dir que tenim 1,25 dies de descans setmanal.
Has mencionat el Conveni. Precisament, un dels retrets que us fa l’empresa i l’Ajuntament és que no espereu a la negociació del proper Conveni…
Quan vam començar a negociar l’actual Conveni, tots els sindicats mencionaven els dos dies de descans com a punt prioritari en la negociació. Avui, tan sols la CGT i ACTUB estem recolzant la vaga i aquesta demanda. A més, cal tenir en compte que l’actual Conveni va ser rebutjat per la majoria dels conductors en referèndum, però que tot i això va ser signat, a esquenes de tothom, el desembre de 2006.
Fa poc es va publicar un Reial Decret que si s’apliqués ens donaria més dies de descans. Vam escriure al ministre Caldera per constatar si la nostra interpretació era correcta, i ens va respondre que sí. Amb aquesta llei a la mà, les hores de presència es convertirien en hores efectives i guanyariem dies de descans. La direcció de TMB, però, busca subterfugis, i vol descomptar del sou les hores de presència. A dia d’avui, treballem 1690 hores anuals de temps efectiu, 83 hores mínimes de temps de presència, 80 hores extres obligatòries i 7 festes oficials.
Podries explicar breument aquests diferents temps de treball que comentes?
El “temps efectiu” és quan estem conduint amb passatgers. Solen ser unes 7 hores diàries. El “temps de presència” són molts espais al llarg de la jornada: quan arribes i agafes el cartró amb la teva ruta, revises l’atubus, et dirigeixes fins la terminal. També és l’estona que transcórre des de que acabes la ruta fins que la tornes a començar, en què vens bitllets, o parles amb els usuaris. Això acostuma a ser una hora i mitja diària, i es paga menys que en temps efectiu. A més, hi ha un 33% de “serveis partits”, en què t’estàs dues o tres hores mortes, a qualsevol hora del dia i vestit de conductor, entre un servei i altre. Aquestes hores les paguen a poc més de 3€. En total, un conductor pot arribar a estar 10 hores seguides treballant.
Us sentiu recolzats pels usuaris i altres organitzacions sindicals, polítiques o socials?
Bé, els dies que vam estar a Plaça Sant Jaume els usuaris responien molt bé, i s’interessaven per la nostra problemàtica. També estem rebent molt de recolzament per part de diferents tipus de col·lectius. El proper 9 de febrer hem convocat una manifestació per denunciar l’agressió que un company va rebre d’un Mosso en la darrera jornada de vaga, i ahores d’ara tenim més de 50 adhesions, que van des d’associacions de veïns, fins a petits sindicats alternatius.
Heu aconseguit alguna cosa amb les 7 jornades de vaga que vau fer el passat Nadal?
En les negociacions que vam tenir amb l’empresa durant aquells dies no en va sortir res. Des del principi, la postura de l’empresa era que si no es desconvocaven les vagues, no es negociaria. Després de la primera ronda, va accedir a negociar durant la vaga, però en cap moment hi ha haver una voluntat real. Ara que no hi ha cap vaga a la vista, es desconvoquen reunions, i tan sols davant la nostra pressió se’n convoquen de noves.
La postura de l’empresa ha estat molt nefasta en tot moment. Públicament afirma que som nosaltres qui no volem negociar, i fins i tot ens va acusar d’adoptar mesures del segle XIX i de voler fer la revolució. Per la nostra banda, no hi ha cosa que més volguem que negociar. Com si ens agradés fer vaga, amb el desgast personal i econòmic que això comporta!
Us plantegeu, doncs, alguna altra jornada de vaga?
Si la cosa no avança i si no hi ha negociacions serioses, ens plantegem seriosament la possibilitat d’una vaga indefinida al febrer. Així ho va decidir l’assemblea, i ara tan sols ens falta concretar quan i com a l’assemblea que tindrem els conductors a principis de febrer.
Nota: Podeu veure un documental sobre la vaga de fam de 4 conductors de TMB aquí.
February 14, 2008
Publicat a Revolta Global, febrer 2008.
Parlar d’aquest film, que ja té un xic més de 40 anys, pot semblar una mica extrany. Deixant a banda que el cinema de Jean-Luc Godard, un dels fundadors i crítics de la prestigiosa revista Cahiers du Cinema, mai és fora de lloc, justificarem el fet de vàries maneres.
En primer lloc, La chinoise no va ser estrenada comercialment al nostre país fins fa aproximadament un any i mig, pel que molts espectadors fins ara la desconeixien. En segon, de cares al 40 aniversari del maig francés del 68, aquest film, estrenat de manera quasi profética uns mesos abans, se’ns presenta encara avui com una de les crítiques més punxants a l’esquerra grupuscular que va nodrir gran part de la revolta dels estudiants i treballadors francesos. I per si fos poc, la crítica que en fa és de cruel actualitat.
L’acció del film transcórre en un pis on hi conviuen quatre estudiants dedicats en cos i ànima a la tasca revolucionària. Desenes de còpies del Llibre Roig de Mao omplen els prestatges, i es desperten al só de la Internacional. Els joves discuteixen continuament sobre política i es fan conferències de formació els uns altres, i fins i tot editen publicacions que es venen entre ells. De seriosa que és la seva dedicació, l’espectador no pot evitar percebre-la com a ridícula i inútil, alhora que naïf i infantil. La seva desconnexió de la realitat és tal, que en cap moment els veiem relacionar-se amb algú que no pertanyi al seu cercle.
La chinoise no és un film entretingut; més aviat, es podria dir que és profundament avorrit. Aquest avorriment, però, forma part de la narració, i s’apodera a moments d’alguns dels protagonistes, que comencen a dubtar de la seva “missió” roja. La posada en escena, d’un minimalisme asfixiant, reforça la sensació d’aïllament dels joves, i tan sols quan un d’ells es dirigeix a càmera després de ser expulsat del grup s’estableix un punt de fuga que permet respirar tant al personantge com a l’espectador.
Aquest film, un dels més polítics del director francès junt amb Tout va bien (1974), és una cita obligada per aquells qui vulguin assumir el desafiament de veure’s reflectits a la pantalla.
January 30, 2008
Publicat a la revista Revolta Global, març de 2007.
En mig de l’ampli debat obert a gairebé tots els mitjans de comunicació al voltant del canvi climàtic, en el que fins i tot algunes institucions públiques com totes les depenents de l’Ajuntament de Barcelona s’han sumat a convocatòries com la del passat 1 de febrer d’apagar la llum cinc minuts, en mig d’un simbolisme i una posada en escena calculada fins a l’últim detall, com es pot observar, per exemple, en els videos penjats a la web de l’Ajuntament on determinats càrrecs públics desenvolupen una performance digna de mencionar; en mig de tot això, deiem, la controversia de la línia de Molt Alta Tensió (MAT) continua vigent, i ara més que mai, quan les contradiccions comencen a solapar-se. El passat 9 de febrer el Consell de Ministres aprovava el projecte d’execució de la MAT junt amb els darrers trams que restaven per ser declarats d’utilitat pública, els de Sentmenat-Bescanó i Vic-Bescanó, els quals seran l’origen de la interconnexió amb la xarxa elèctrica francesa. Amb aquests tràmits fets, la Red Eléctrica de España (REE) ja disposa dels permisos per iniciar les obres, quedant complerta així la previsó de començar la construcció el primer trimestre d’enguany.
Uns dies després, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) donava la raó al recurs contenciós que membres de l’Associació Antilínia de Juià-Castell d’Aro havien presentat per denunciar la instal·lació il·legal de part de la línia de les Gavarres dins els horts de Josep Maria Ricart, portaveu de l’associació.
Seguint amb les contradiccions, la secció de la Catalunya Nord de Convergència Democràtica de Catalunya s’ha declarat anti-MAT, contrariament a la seva secció del principat, que tot i haver-se posicionat contra el projecte de línia uns anys enrera, ara li dóna ple suport.
Paral·lelament, fa unes setmanes es constituia l’AMMAT, Associació de Municipis MAT, per seguir donant una resposta conjunta i organitzada a nivell administratiu per part dels municipis que, afectats o no per la instal·lació de la línia, vulguin denunciar la construcció de la línia de 400 Kv. Entre els objectius de l’AMMAT, el principal és rebutjar “qualsevol línia d’alta tensió mentre no es demostri exhaustivament, amb un debat ampli, transparent i pluridisciplinar, (…) que existeixen necessitats locals de subministrament energètic i que tan sols, i exclusivament, es poden cobrir amb aquesta línia, és a dir que hi resulten inviables altres opcions o models energètics.” Aquesta és una inciativa interessant, ja que segurament cap altre projecte havia aixecat tanta dissidència administrativa en els darrers anys. Tot i això, la punta de llança del moviment anti MAT ha de ser de caràcter social, i tan sols amb una forta oposició de base podrà aturar-se un projecte de tan gran embergadura. El recolzament dels ajuntaments serà un bon aliat, però serà la pressió popular la que farà decantar la balança, tot i l’evident dificultat que suposa enfrontar-se a dos gegants com l’estat i la REE. En aquest sentit, és interessant fer un cop d’ull a lluites que s’han produït per altres projectes similars en quant a afectació territorial, essent la del pantà d’Itoiz la més significativa.
Tornant al tema de les contradiccions, resulta incomprensible com uns mateixos òrgans públics i polítics poden per una banda manifestar la seva sensibilitat amb la qüestió climàtica, i per l’altra donar suport a projectes destructors del medi com la MAT o el faraònic desdoblament de carreteres comarcals que està tenint lloc de dalt a baix de l’Empordà. Segurament, i em sembla que no vaig errat, és que tot això del medi ambient, literalment, els rellisca.
February 28, 2007