Filed under: Alguna cosa es mou
Publicat a la revista Catalunya, març 2008.
Un dels grans mals que afronta la ideologia política, alimentat per l’afany recuperador del mercat, sempre a la recerca de nous fiblons, és el de ser convertida en pura i simple estètica. Així, per exemple, a les botigues de moda podem trobar-hi prestatgeries senceres farcides de samarretes amb àcrates, retrats del Che (o de qualsevol altre emulant-ne el perfil), o amb les sigles de la dictadura soviètica (CCCP). Curiosament, l’estètica recuperada sol provenir de l’ampli espectre de l’esquerra. ¿Algú ha vist mai a l’H&M una samarreta amb una esvàtica nazi o un retrat de Pinochet? A priori, si el que busca la moda és una estètica desenfadada i recuperadora de la simbologia política, res li impedeix buidar també de contingut la de les dretes i transformar-la en la lattest fashion. De fet, això ho feren els punks a finals de la década dels 70. La diferència rau en què la imatgeria de l’esquerra ven rebel·lia juvenil, i pot obviar-se el discurs teòric. Una Creu Gammada rosa bordejada amb lluentons necessitaria un discurs teòric que, segurament, el client mitjà del Pull&Bear no està en condició d’oferir.
L’estètica és la recuperació més habitual de les que és objecte l’esquerra, però no la més preocupant. Una altra de més nociva es produeix constantment, i aquesta dins la pròpia militància. Es tracta de la recuperació de la ideologia per part de la identitat, ja sigui individual o col·lectiva. Activistes i organitzacions, obsessionats amb la qüestió de “ser” obliden la “raó de ser”, sentit últim de tota ideologia política. A nivell individual, això es tradueix en un acrític sentiment de pertanyença a una entitat ideològica que serveix a l’individu per a identificar-se. A nivell col·lectiu i organitzatiu, la constant diferenciació respecte d’altres grups polítics, fins i tot d’aquells que professen la mateixa ideologia, i la sectarització de l’activitat, en serien dos trets principals. D’aquesta manera, “existir” es sobrepossa a “incidir”, pel que la qualitat d’eina que tota ideologia o organització hauria de tenir és bescanviada per una constant masturbació política. És l’acció política com a forma de complaença.
Podem observar aquesta tendència en molts activistes i organitzacions, especialment en les anomenades “històriques” que, subordinades al deure moral contret amb el passat, obliden el deure moral present i es limiten a fer viure, per una banda, i viure, per l’altra, d’una història que ja no escriuen.
March 16, 2008
Publicat a la revsita Catalunya, febrer 2008.
Fa uns dies va tenir lloc la primera vaga del sector funerari en l’història de Catalunya. Deixant de banda l’anecdòtic apunt historiogràfic, la imatge d’un piquet a les portes d’un enterrament em sembla d’una qualitat poètica formidable. Els vius impedint el traspàs dels morts fins que les seves propies vides siguin plenes. Més enllà de la qüestió sindical, l’escena presenta una forta càrrega de subversió emocional, doncs esmicola el més sagrat dels rituals occidentals convertint-lo en un espai de confrontació dialèctica entre vida i mort, és a dir, entre allò que desesperadament anhelem i allò que desesperats assumim.
No és la primera vegada que funerals i sindicalisme es veuen les cares. Als EUA, per exemple, un dels beneficis que els sindicats de miners oferien als seus afiliats –o més acertadament a les seves famílies– a primers de segle XX era la cobertura de les despeses funeràries. La mort, que en la nostra abominable cultura sovint és l’etapa més respectada de la vida, com a pretext per organitzar la lluita dels vius en contra de la cultura de la mort mateixa, erigida sobre el món del treball a les fosques cavernes de carbó.
Tot plegat, configura un interessant quadre del que la nostra societat és. La lluita entre vida i mort, entesa metafòricament, se’ns presenta a cada cantonada. ¿No fou Marx qui escrigué “el capital és treball mort que, com els vampirs, es reanima tan sols xuclant treball viu, i quan més xucla més viu”? El filòsof alemany, massa sovint reduït a una interpretació purament economicista, sintetitza en aquestes poques paraules la dinàmica suicida de la nostra realitat: acumulem plusvàlua i béns materials i, al fer-ho, estem acumulant mort, ja que la vida, per definició, no pot ser acumulada, tan sols recorreguda. La nostra, és doncs, una cultura de culte als morts –a aquells que romandran entre els vius– mentres els efectivament vius cerquem una parcel·la d’eternitat com a consol temporal.
Aquest assalt al regne dels morts, motivat segurament tan sols pel desig de millorar les seves condicions materials, és un crit de guerra que pot ser reprès o ignorat als marges de la crònica de successos. “Resona a tot arreu la veu dels que prediquen la mort. I el món és ple d’individus a qui cal predicar la mort. O bé, “la vida eterna”, que per a mi és igual, amb la condició que marxin de seguida” (Nietzche).
February 7, 2008
COLUMNA: ALGUNA COSA ES MOU
Publicat a la revista Catalunya, gener 2008.
No fer res és una de les arts més difícils de dominar. No tothom ho aconsegueix, i bo i aconseguint-ho, no tothom arriba a sentir-s’hi bé. I és que estar tombat al sofà de casa quan un sap que hauria de buscar una feina i deixar de viure dels estalvis dels amics, o passar una tarda al café sabent que hi ha convocada una manifestació en suport de’n Pascual i la Martina, o amagar la revista del sindicat sota la pila de papers per així no veure’s obligat a llegir-la un mes més… no és gens fàcil. I la cosa es complica quan un es declara partidari d’això que en diem el Moviment, perquè és clar, ¿com es pot estar a favor del Moviment i alhora perferir quedar-se a casa a veure l’enèssima repetició de Friends, segurament una de les séries més inmobilistes de la història? La contradicció és evident, però el fet es produeix una vegada i una altra, i cal aprendre a conviure-hi.
El sentiment de culpabilitat és quelcom molt nociu, especialment quan va vinculat a un deixar-de-fer militant. Quantes manifestaciones salvades per un “s’hi ha d’anar”! Quantes aburrides i llargues assemblees a les que s’hi va a contracor! I és que no hi ha res pitjor que un militant esbufegant i queixant-se de lo avorrit que és tal o qual acte i que tot i això continui allà, movent nerviossament la cama esquerra i jugant amb el bolígraf i fent dibuixets al quadern –per cert, convindria fer una exposició de les grans obres d’art que s’han fet tot ignorant el tertulià de torn– i que al final se t’apropi amb el somriure típic d’activista optimista i et pregunti “ha estat bé, oi?”. I tu penses “Oh sí! M’ha encantat el teu moviment de llapis al ritme de La Internacional!”.
Aquesta no és un crítica als que no fan res, i molt menys una crida al no-fer-res generalitzat, si no més aviat un elogi als que saben deixar de fer perqué toca. Em sembla que entre l’esquerra abunda massa el pensament “si no ho faig jo, no ho farà ningú”, el qual sovint impregna l’acció política d’una càrrega moral que no li pertoca i converteix la militància en penitència. És aquell procés tan conegut que un dia, sense gaire bé adonar-nos-en, ens ha cremat. I aleshores és quan ve la caseta al camp, la vida retirada i la frase lapidària: ja només crec en el canvi individual.
A vegades convé sortir de la dinàmica centrípeta per percebre fidelment allò que es mou i com ho fa. Podria haver parlat de moltes altres coses en aquesta columna, però allà on sóc ara molt sovint tan sols hi ha quietud.
January 12, 2008
Publicat a la revista Catalunya, desembre 2007.
El linchament mediàtic que està patint Hugo Chávez diu molt sobre la qualitat de la premsa d’aquest país. Passats uns quants dies, cada dia un més, des de la picabaralla verbal entre el president veneçolà i el cap d’estat espanyol, no hi ha mitjà, escrit o audiovisual, que passi per alt qualsevol petit comentari del bolivarià. Sense entrar a discutir aquí les bases del projecte polític del chavisme, que seria una qüestió apart, és discutible fins a quin punt la notícia és notícia o es tracta més aviat d’una guerra freda mediàtica entre dos camins clarament divergents.
El suplement “Domingo” de El País del 18.11.07 afirma en titular: “Hugo Chávez utiliza el incidente con el Rey para afianzar su poder”. Hauria convingut afegir: “La monarquía española, las transnacionales, y los mandarines del nuevo capitalismo global, también”. Hauria estat tot més exacte i veraç.
Critiquen els comentaristes habituals de l’actualitat (vells amics nostres) que Chávez encara gosi parlar d’imperialisme a l’Amèrica Llatina, que vulgui posar limitacions a les transnacionals espanyoles, que defensi a tort i a dret el seu model polític, o que es faci aliats arreu del continent. ¡Que poc que deuen haver estudiat la qüestió abans de sortir en antena! Que baixa la moral del periodista de butaca, que crítica allò que ell mateix defensa quan va en benefici d’Espanya! ¿Que potser no pot mirar Chávez per l’interés de l’economia veneçolana, inclús si això va en detriment d’algunes empreses espanyoles? ¿Que potser les potències occidentals no s’alien entre elles per promocionar les seves polítiques? ¿Que potser Repsol o qualsevol altra de les empreses tan “maltractades” a Veneçuela han tingut mai algun escrúpol al implantar-se al mercat latino?
En tot aquest rebombori està molt clara la intenció. Chávez és un dimoni per al capitalisme global, i qualsevol excusa és bona per carregar-se’l. La monarquia espanyola està en el punt de mira d’un ampli sector social, i qualsevol excusa és bona per alabar-la. Espanya es veu qüestionada per les reivindicacions independentistes, i cal fer pàtria com i quan es pugui.
Personalment, no em molesta que els diferents mitjans siguin partidaris d’opcions polítiques concretes. Aquesta revista també ho és. La immoralitat és que se n’amaguin, i que converteixin la tendència en la informació. Pensaran el que jo els digui, que deia Charles Foster Kane a la genial pel·lícula d’Orson Welles. Clar, que allò eren altres temps, oi?
January 12, 2008
Revista Catalunya, nº 91, novembre 2007.
Fa molts dies, masses, que sentim a parlar de la indecència de prendre foc a fotos de’n Joan Carles i la seva vegetariana, però menjadora de peix, esposa. Els que es posen les mans al cap, en la seva immensa majoria, són els mateixos que no se les han tret des de que fa uns mesos criticaven els musulmans que sortien al carrer indignats per la publicació de vinyetes on es caricaturitzava el profeta Mahoma. Curiós canvi de bàndol el dels comentaristes d’actualitat habituals, que per una banda consideren radicals-fanàtics-perillosos els islamistes que no accepten bromes sobre la seva simbologia sagrada, però que no toleren, en canvi, el menor ultratge sobre la simbologia oficial –confiem que no sagrada– espanyola. Com molt bé apunten Pisarello i Asens a un article publicat a Diagonal, “¿per què fer mofa de Mahoma es un ejercici de llibertat d’expressió i un delicte burlar-se dels prínceps d’Asturies?”.
El foc, considerat per Heraclit el principi fonamental de la fisis (és a dir, la realitat) donat el seu caràcter actiu en tants de canvis tècnics i naturals, no és sinó un altre símbol polític, en aquest cas de rebuig, que afegit a un altre símbol genera una consigna. En escència, no és diferent que enderrocar una estàtua de cartró (com es feu amb Bush en les protestes contra la invasió d’Iraq) o pintar unes banyes de dimoni a una foto de’n Zapatero. Ans el contrari, es podria arribar a considerar més greu atemptar contra la imatge de persones reals, com serien Bush o Zapatero, que no pas contra símbols, els quals són poc susceptibles de ser considerats en el camp de l’ética. El rei, i això és una qüestió bàsica, no és més que un símbol, paper al que el relega la clàusula d’irresponsabilitat de la Constitució, que el converteix en un simple apèndix de la bandera. Ara bé, és el símbol imposat per Franco, el símbol que s’atreví a dir que el castellà mai fou imposat, el símbol de la més anquilosada forma de poder que resta a Europa.
El que resulta innegable, és que tot aquesta cadena de succesos, començant per la retirada de la revista El jueves, ha reobert el debat sobre la vigència de la monarquia, si bé és cert que ho ha fet a dues bandes absolutament oposades, esquerra i dreta. L’esquerra radical, que sempre ha mostrat rebuig a l’existència de la monarquia, i la dreta, que des de la primera etapa post-transició havia estat bastant reservada, i que ara torna a alçar la veu contra el rei que consideraven “tonto”.
Això no és res nou, el republicanisme sempre tingué adeptes a esquerra i dreta. El vertader repte rau en conduir el republicanisme cap a una profunda reflexió del model d’estat i, especialment, en com desmembrar-lo.
November 19, 2007
Previous page