Filed under: TOT(E)S
Publicat a la revsita Catalunya, maig de 2010
En els darreres mesos he llegit articles variats sobre problemàtiques lingüístico-identitàries, principalment sobre el cas del català i el valencià, articles que, si bé resulten interessants, resulten també exasperants. La principal qüestió que em generen és: fins on es pot estirar una llengua per a construir una identitat? En el particular cas valencià, sembla no haver-hi límits: a jutjar per les diferents tendències i normatives enfrontades, ni tan sols es podria parlar del valencià com a llengua –òbviament, estic ara fent una concessió, a saber, que existeix tal cosa com la “llengua valenciana”, filològicament parlant–, sinó que ens veiem forçats a parlar de “llengües valencianes”. Darrera de cada corrent d’opinió s’hi amaga una construcció identitària. No vull tractar aquí la qüestió filològica, ja que no és el tema d’aquesta columna que escric des de fa mesos, sinó com la llengua, posada al servei de l’identitat, esdevè un afer relliscòs i immanegable.
Deia al final de la columna anterior que, arreu de l’Estat, uns i altres ens hem construit identitats fonamentalment a partir de la llengua. També hi deia que la llengua, lluny de ser un afer privat, n’és un de col·lectiu. Doncs bé, la qüestió de fons és com vincular els dos nivells sense caure en el ridícul de la “llengua-identitat” (el terme no és gaire feliç, ho sé).
D’entrada, el següent: construir identitats a partir de la llengua és quelcom imprudent. Això ho dic per vàries raons, però principalment per aquesta: la cosa no té límits. En efecte, si hom identifica ésser espanyol amb parlar castellà, no només uns quants de nosaltres no ho som, sinó que a més som uns incivilitzats; si hom identifica ser català amb parlar català, aleshores un veï de Burjassot és considerat català; si hom és anticatalà a Burjassot, aleshores nega que parli català i s’inventa una llengua d’evolució històrica pròpia… el conte de mai acabar.
En la meua opinió, qui més ha impulsat aquest model de llengua-identitat és l’espanyolisme, o, més correctament, la llengua-identitat espanyola. És aquesta qui ha defensat, al llarg dels segles, que ésser espanyol passa per parlar castellà, i que tota altra identitat lingüística és secundària, pur folklorisme. És així, penso, com “els altres” ens hem vist abocats a una llengua-identitat pròpia, amb uns efectes no menys nocius. Per què nocius? Perquè, a hores d’ara, encara no hem sabut resoldre qüestions tan bàsiques com que a tres “comunitats autònomes” (i part d’una altra) s’hi parla una sola i única llengua, al marge de tota altra consideració.
May 3, 2010
Publicat l’abril de 2010 a la revista Catalunya
En els articles anteriors he estat tractant la vessant col·lectiva de l’assumpte. És ja hora d’enfocar-lo des de la perspectiva de l’individu.
D’entrada, podria semblar que la relació entre llengua i identitat en l’individu no hauria de generar gaires complicacions: tots tenim una llengua materna, tots pensem en una llengua, tots tenim una llengua que considerem la pròpia; la nostra identitat lingüística, diríem, està ben definida. No obstant, s’esdevé que quan hom pensa en la cosa més senzilla del món, sempre es complica, del qual sovint en concloem un “millor no pensar-hi gaire”. I això és, fonamentalment, el que hem fet estat fent els espanyols (per un moment, anomenem-nos així), tant els que tenen com els que no tenim com a llengua primera el castellà. La nostra identitat l’hem construït en base a la nostra llengua, però mai hem acabat de pensar què implica això perquè, ai las!, esdevé massa problemàtic. I així hom es diu per a si mateix “sóc espanyol perquè parlo espanyol”, “sóc català perquè parlo català”, “sóc valencià perquè parlo valencià” o bé “no sé què sóc perquè no sé què parlo”, sense copsar que aquest ésser espanyol, català o valencià és en el fons quelcom tan inconcret, quelcom tan intangible, que es redueix pràcticament a una categoria mental. (I aquí he de vigilar molt de no entrar en un altre àmbit que em reservo per més endavant, el de la identitat en l’àmbit interrelacional). Perquè hom es pot dir qualsevol cosa per a si mateix, però cal anar amb molt de compte amb les implicacions que comporta el sociabilitzar-ho.
Sovint, descobrim amb amargor que les nostres edificacions mentals perden tot el seu sentit quan intenten passar pel sedàs de l’àgora, i la identitat construïda a partir de la llengua és una de les més susceptibles de no traspassar-lo, car la llengua, lluny de ser un afer privat, és un problema col·lectiu. Així, la nostra identitat particular, construïda aparentment sense conflictes en la privacitat, pot resultar ser ben absurda, fins i tot problemàtica, a ulls d’altri. En part, això és el que li succeeix a l’espanyol sense mires que es pertorba perquè a Girona l’escola és exclusivament en català; és el que li succeeix al català a ultrança que es sent desubicat perquè a un bar del centre de València és impossible demanar-hi un “cafè amb llet” sense rebre una rèplica malhumorada i agressiva de part del cambrer.
Un i altres, arreu de l’Estat, ens hem construit identitats fonamentalment a partir de la llengua. Potser comença a ser hora de valorar on ens porta aquesta pràctica.
April 9, 2010
Publicat a la revista Catalunya, març 2010
Deia que el lloc que ocupa una llengua en la identitat d’un poble és fruit de la relació de poder entre les voluntats en conflicte. Això ja ens indica dues possibles vies de recerca: les voluntats en conflicte a l’interior d’un mateix poble –el conflicte com a base creadora d’un poble– i el conflicte entre les voluntats de diferents pobles –el conflicte com a base de l’estat o dels organismes supraestatals–. En un i altre cas, encara ens movem dins l’àmbit col·lectiu del qual hem estat parlant fins ara; en el primer, però, s’hi entreveuen els altres dos nivells que s’apuntaven al primer article: l’individual i l’intersubjectiu.
Retornaré a la idea que en la identitat d’un poble no hi ha res d’essencial, sinó que aquesta tan sols és l’expressió, en cada moment històric, d’allò que fa amb els elements culturals de què disposa. Entenc que és aquesta una manera prou buida de definir la qüestió de la identitat, però, per altra banda, copsa profundament la dimensió històrica d’un poble, al contrari que les definicions centrades en la tradició, la llengua, la religió, etc, que tan sols poden parlar-ne en termes essencialistes, de manera que un poble és o deixa de ser en funció d’aquests diversos elements, però no en funció de la seva –o les seves– voluntat. L’important, però, és allò que el poble fa, allò que decideix, allò que assumeix, allò que destria.
Així, doncs, que un poble com el català parli català no em resulta excessivament significatiu si no és perquè hi ha, efectivament, un poble que “vol” parlar en català. O dit d’altra manera: el que cal defensar no és la llengua, sinó la voluntat del poble –o la nació, com es prefereixi– de parlar-la i mantenir-la viva. Del contrari, per què no defensar també com a tret indentitari català matar musulmans o jueus, seguint així les costums de bona part dels nostres avantpassats? No són els elements que escollim els que ens conformen com a poble, sinó la voluntat comuna d’autodeterminar-nos la que ens fa poble. Per un poble amb aquesta voluntat, la llengua té un valor innegable, car és ell com a poble que li ha otorgat aquest valor; per un poble sense aquesta voluntat –i en coneixem uns quants d’aquesta mena– la llengua no té cap valor identitari, exactament pel mateix motiu.
La qüestió de la llengua com a element identitari d’un poble queda, d’aquesta manera, situada directament en l’àmbit de la voluntat que, en funció de les condicions, pot generar o no conflicte. En el nostre cas particular, és evident que el conflicte hi és. Alguns fins i tot intenten fer-ne, d’aquest conflicte, un tret identitari.
March 9, 2010
– Originalment publicat a la revista Catalunya, febrer 2010 –
Suposo que el lector habitual d’aquesta columna em permetrà interrompre la série que estava publicant, per a recordar un d’aquests “nostres” que a cada moment se’n van. El passat 27 de gener li va arribar el torn a Howard Zinn (1922–2010) qui, juntament amb Noam Chomsky i Naomi Klein, formava el “mainstream” antiautoritari dels Estats Units: aquest trident –al qual podriem afegir-hi Ward Churchill– que ha aconseguit dur el pensament crític i de base llibertària a pràcticament tots els racons d’un país que s’esforça a no escoltar-lo.
Bertolt Brecht, al seu poema “Un treballador que llegeix”, es pregunta: “Qui construí Tebes, la de les set portes? / Als llibres hi figuren noms de Reis. / Alçaren els reis els grans blocs de pedra?”. Zinn, entre d’altres coses, s’encarregà de posar nom als qui alçaren les pedres d’una altra Tebes, de més grans dimensions: els EUA. En una de les seves obres cabdals “A people’s history of the United States” (en castellà La otra historia de los Estados Unidos, Hiru), fa un llarg repàs a la història d’un país al que massa sovint, amb grans prejudicis per la nostra part, considerem sense història; com si no hi haguès passat mai res, com si de cop i volta, com un bolet, hagueren sorgit ciutats i homes del no res que per art de màgia esdevingueren potència mundial. Zinn tenia clar que “sí” que hi ha una història dels EUA, i que aquesta no només la feren els Jeffersons, els Franklins o els Kennedy sinó, sobre tot, els colons, els que s’hi oposaren, els wobblies, els negres esclaus i els que s’hi revoltaren… en definitiva, que la història dels EUA, com totes les històries, la feu el poble anònim. La història dels EUA no és cosa de broma; en ella hi trobem alguns dels fets més vergonyosos de la història de la humanitat, però també alguns dels exercicis més avantguardistes de llibertat i democràcia des de baix.
La biografia de Zinn a voltes sembla arquetípica: allistat voluntari durant la Segona Guerra Mundial, discrepant amb la guerra de Vietnam, jove professor simpàtic i atractiu que desperta simpaties entre les alumnes, actiu fins a l’últim moment… un “autèntic heroi americà”, com diuen per aquelles terres: un garçon del poble que primer prestà servei a la seva pàtria però que, com a persona de consciència noble, hagué de rebelar-se. Quantes vegades ens hem trobat amb aquesta figura estètica de l’imaginari estatunidenc! Howard Zinn, lluny de ser una mera figura estètica, emprengué una rebel·lió efectiva contra l’imaginari dominant i reescrigué la història del seu país des del terra mateix, embrutant-se sense problema les vestidures acadèmiques.
February 16, 2010
Publicat a la revista Catalunya, desembre 2009.
A l’anterior columna vaig presentar els temes que abordaré els propers mesos. Aquests són: la relació entre identitat i llengua en els casos col·lectiu i individual, i les problemàtiques diverses que es deriven del tipus de relació que s’estableixi. Vaig introduir també, de manera molt somera, el cas col·lectiu, així que en aquesta ocasió faré el mateix amb l’individual.
En el cas col·lectiu (nacional) partiem d’una suposada evidència –que hi ha una relació entre identitat i llengua– per finalment apuntar que potser l’evidència no era tan evident com semblava; el mateix punt de partida prendré pel cas individual. D’entrada, semblaria que la llengua constitueix un pilar fonamental de l’identitat. No en va parlem d’una llengua “materna”: com d’una cosa a la que no podem renunciar, com una marca que arrosegarem tota la vida, l’estimem o no, la volguem o no, la cuidem o no. Si en el cas d’un poble reconeixiem que la llengua constitueix la bastida del seu pensament i del seu marc d’interrelacions, en el cas de l’individu el fet sembla més palpable encara: hom rarament tria en quina llengua pensa, en quina llengua es parla a si mateix quan transforma en pensament aquell pessigolleig que sent a l’estómac. En l’àmbit de la introspecció, doncs, hom està clarament marcat per la llengua materna: la relació d’un amb si mateix es produeix, habitualment, en una única llengua, la “pròpia”. En l’àmbit de les interrelacions, però, la llengua “pròpia” pot ser fàcilment arraconada en benefici d’una altra que s’escaigui més amb la situació.
Aquí estem de nou en el fet col·lectiu, però d’una manera nova a com n’haviem parlat fins ara: no es tractaria ja del fet purament individual, ni tampoc del purament col·lectiu, sinó més aviat de l’intersubjectiu. Aquest és un tercer cas que encara no havia estat mencionat però que cal distingir, ja que a diferència dels altres dos, aquí no podem parlar amb propietat d’una construcció identitària, sinó que ens hem de limitar a parlar de praxis. D’una praxis que pot entrar en conflicte amb la identitat lingüística –p.ex. cas d’una llengua en retrocès degut a la implantació d’una altra– o que pot no fer-ho –p.ex. cas del viatger que parla en la llengua del territori visitat–. És, per tant, aquest tercer cas, el de la intersubjectivitat, un cas particularment interessant, ja que en ell hi conflueixen els dos anteriors de manera que pot ser o no conflictiva.
Amb tot això sobre la taula, ja estem en disposició d’entrar més a fons en la qüestió.
December 10, 2009
Previous page