En els darreres mesos he llegit articles variats sobre problemàtiques lingüístico-identitàries, principalment sobre el cas del català i el valencià, articles que, si bé resulten interessants, resulten també exasperants. La principal qüestió que em generen és: fins on es pot estirar una llengua per a construir una identitat? En el particular cas valencià, sembla no haver-hi límits: a jutjar per les diferents tendències i normatives enfrontades, ni tan sols es podria parlar del valencià com a llengua –òbviament, estic ara fent una concessió, a saber, que existeix tal cosa com la “llengua valenciana”, filològicament parlant–, sinó que ens veiem forçats a parlar de “llengües valencianes”. Darrera de cada corrent d’opinió s’hi amaga una construcció identitària. No vull tractar aquí la qüestió filològica, ja que no és el tema d’aquesta columna que escric des de fa mesos, sinó com la llengua, posada al servei de l’identitat, esdevè un afer relliscòs i immanegable.

Deia al final de la columna anterior que, arreu de l’Estat, uns i altres ens hem construit identitats fonamentalment a partir de la llengua. També hi deia que la llengua, lluny de ser un afer privat, n’és un de col·lectiu. Doncs bé, la qüestió de fons és com vincular els dos nivells sense caure en el ridícul de la “llengua-identitat” (el terme no és gaire feliç, ho sé).
D’entrada, el següent: construir identitats a partir de la llengua és quelcom imprudent. Això ho dic per vàries raons, però principalment per aquesta: la cosa no té límits. En efecte, si hom identifica ésser espanyol amb parlar castellà, no només uns quants de nosaltres no ho som, sinó que a més som uns incivilitzats; si hom identifica ser català amb parlar català, aleshores un veï de Burjassot és considerat català; si hom és anticatalà a Burjassot, aleshores nega que parli català i s’inventa una llengua d’evolució històrica pròpia… el conte de mai acabar.

En la meua opinió, qui més ha impulsat aquest model de llengua-identitat és l’espanyolisme, o, més correctament, la llengua-identitat espanyola. És aquesta qui ha defensat, al llarg dels segles, que ésser espanyol passa per parlar castellà, i que tota altra identitat lingüística és secundària, pur folklorisme. És així, penso, com “els altres” ens hem vist abocats a una llengua-identitat pròpia, amb uns efectes no menys nocius. Per què nocius? Perquè, a hores d’ara, encara no hem sabut resoldre qüestions tan bàsiques com que a tres “comunitats autònomes” (i part d’una altra) s’hi parla una sola i única llengua, al marge de tota altra consideració.

En els articles anteriors he estat tractant la vessant col·lectiva de l’assumpte. És ja hora d’enfocar-lo des de la perspectiva de l’individu.

D’entrada, podria semblar que la relació entre llengua i identitat en l’individu no hauria de generar gaires complicacions: tots tenim una llengua materna, tots pensem en una llengua, tots tenim una llengua que considerem la pròpia; la nostra identitat lingüística, diríem, està ben definida. No obstant, s’esdevé que quan hom pensa en la cosa més senzilla del món, sempre es complica, del qual sovint en concloem un “millor no pensar-hi gaire”. I això és, fonamentalment, el que hem fet estat fent els espanyols (per un moment, anomenem-nos així), tant els que tenen com els que no tenim com a llengua primera el castellà. La nostra identitat l’hem construït en base a la nostra llengua, però mai hem acabat de pensar què implica això perquè, ai las!, esdevé massa problemàtic. I així hom es diu per a si mateix “sóc espanyol perquè parlo espanyol”, “sóc català perquè parlo català”, “sóc valencià perquè parlo valencià” o bé “no sé què sóc perquè no sé què parlo”, sense copsar que aquest ésser espanyol, català o valencià és en el fons quelcom tan inconcret, quelcom tan intangible, que es redueix pràcticament a una categoria mental. (I aquí he de vigilar molt de no entrar en un altre àmbit que em reservo per més endavant, el de la identitat en l’àmbit interrelacional). Perquè hom es pot dir qualsevol cosa per a si mateix, però cal anar amb molt de compte amb les implicacions que comporta el sociabilitzar-ho.

Sovint, descobrim amb amargor que les nostres edificacions mentals perden tot el seu sentit quan intenten passar pel sedàs de l’àgora, i la identitat construïda a partir de la llengua és una de les més susceptibles de no traspassar-lo, car la llengua, lluny de ser un afer privat, és un problema col·lectiu. Així, la nostra identitat particular, construïda aparentment sense conflictes en la privacitat, pot resultar ser ben absurda, fins i tot problemàtica, a ulls d’altri. En part, això és el que li succeeix a l’espanyol sense mires que es pertorba perquè a Girona l’escola és exclusivament en català; és el que li succeeix al català a ultrança que es sent desubicat perquè a un bar del centre de València és impossible demanar-hi un “cafè amb llet” sense rebre una rèplica malhumorada i agressiva de part del cambrer.

Un i altres, arreu de l’Estat, ens hem construit identitats fonamentalment a partir de la llengua. Potser comença a ser hora de valorar on ens porta aquesta pràctica.

Deia que el lloc que ocupa una llengua en la identitat d’un poble és fruit de la relació de poder entre les voluntats en conflicte. Això ja ens indica dues possibles vies de recerca: les voluntats en conflicte a l’interior d’un mateix poble –el conflicte com a base creadora d’un poble– i el conflicte entre les voluntats de diferents pobles –el conflicte com a base de l’estat o dels organismes supraestatals–. En un i altre cas, encara ens movem dins l’àmbit col·lectiu del qual hem estat parlant fins ara; en el primer, però, s’hi entreveuen els altres dos nivells que s’apuntaven al primer article: l’individual i l’intersubjectiu.

Retornaré a la idea que en la identitat d’un poble no hi ha res d’essencial, sinó que aquesta tan sols és l’expressió, en cada moment històric, d’allò que fa amb els elements culturals de què disposa. Entenc que és aquesta una manera prou buida de definir la qüestió de la identitat, però, per altra banda, copsa profundament la dimensió històrica d’un poble, al contrari que les definicions centrades en la tradició, la llengua, la religió, etc, que tan sols poden parlar-ne en termes essencialistes, de manera que un poble és o deixa de ser en funció d’aquests diversos elements, però no en funció de la seva –o les seves– voluntat. L’important, però, és allò que el poble fa, allò que decideix, allò que assumeix, allò que destria.

Així, doncs, que un poble com el català parli català no em resulta excessivament significatiu si no és perquè hi ha, efectivament, un poble que “vol” parlar en català. O dit d’altra manera: el que cal defensar no és la llengua, sinó la voluntat del poble –o la nació, com es prefereixi– de parlar-la i mantenir-la viva. Del contrari, per què no defensar també com a tret indentitari català matar musulmans o jueus, seguint així les costums de bona part dels nostres avantpassats? No són els elements que escollim els que ens conformen com a poble, sinó la voluntat comuna d’autodeterminar-nos la que ens fa poble. Per un poble amb aquesta voluntat, la llengua té un valor innegable, car és ell com a poble que li ha otorgat aquest valor; per un poble sense aquesta voluntat –i en coneixem uns quants d’aquesta mena– la llengua no té cap valor identitari, exactament pel mateix motiu.

La qüestió de la llengua com a element identitari d’un poble queda, d’aquesta manera, situada directament en l’àmbit de la voluntat que, en funció de les condicions, pot generar o no conflicte. En el nostre cas particular, és evident que el conflicte hi és. Alguns fins i tot intenten fer-ne, d’aquest conflicte, un tret identitari.

Des de que el curs passat vaig fer una inversió comprant la Historia de la filosofia de Frederick Copleston, en la edició de luxe d’Ariel amb tapa dura i caixa per a què no agafi pols, tenia en ment fer una petita crítica de la mateixa. No tant pels seus continguts, que els trobareu ressenyats a moltes bandes, imagino, sinó per l’edició en sí, que no m’ha convençut gens. Entenc que aquest és un assumpte freaky, fins i tot nerd, en relació als temes que acostumo a tractar, però crec que val la pena comentar-ho per si algú fa una googlejada abans de fer una inversió com aquesta. Per si de cas, diré que en tot moment parlo de la primera edició, de setembre de 2004, de tapa dura, no la de tapa tova que té uns caretos xungos a la portada.

En primer lloc, cal dir que l’edició en qüestió val 200 pepinazos, el qual, d’entrada, fa una mica de mal. Són 4 volums de tapa dura i una caixa, sí, però caram, són molts dopers. Però el pitjor no és el preu, sinó que aquest no sigui equivalent a la qualitat del producte. Per facilitar-me la tasca, ho tractaré per punts:

• El paper és molt bonic, però dificulta la lectura. Té un acabat brillant que fa que la llum i reboti i hagis de batallar-hi per poder accedir a la filosofia. En certa manera, és una imatge poètica que defineix molt bé què és la filosofia: una batalla de llums i sombres. L’únic remei que hi he torbat és llegir amb un faristol, perquè si el llibres està a uns 45º d’inclinació, la llum no hi rebota de la mateixa manera.
• L’edició del text és pèssima! Està tot ple d’errates i de faltes d’ortografia o, com a mínim, moltes més de les que es poden tolerar per 200€. Entenc que és una obra de centenars de pàgines, però s’hi haurien hagut d’esmercar una mica més.
• La lletra està molt al límit de ser il·legible, però això es pot arribar a passar per alt.
• No han tingut ni el detall de separar una mica els diferents apartats dins de cada capítol, de manera que un navega com pot entre un mar de lletres i paraules sense gaires referències visuals en les que agafar-se. No és aquesta norma, la de separar els apartats, una norma bàsica fins i tot en un treball de Primària?
• I, en darrer terme, la qüestió més i més important per a mi i tots els nerds del món: el paper és tan “bonic”, tan delicat, que si l’intentes subratllar o bé no ho aconsegueixes –si ho fas amb un llapis de fusta– o bé el destrosses i marques la pàgina següent –si ho fas amb llapis de mines.

Per tant, dit tot això, o bé jo sóc un empollon i “em mereixo un tret al cap”, com cantaven els Ix, o bé aquesta és una edició de merda. Us recomano que abans de gastar-vos els diners dels vostres pares mireu si l’edició de tapa dura és com la que us comento i, si és així, us compreu la de tapa tova que, com a mínim, tindrà el paper dolent de  tota la vida que es pot subratllar sense problema.

PD. No penso discutir amb ningú el meu dret a subratllar un llibre tan car.

– Originalment publicat a la revista Catalunya, febrer 2010 –

Suposo que el lector habitual d’aquesta columna em permetrà interrompre la série que estava publicant, per a recordar un d’aquests “nostres” que a cada moment se’n van. El passat 27 de gener li va arribar el torn a Howard Zinn (1922–2010) qui, juntament amb Noam Chomsky i Naomi Klein, formava el “mainstream” antiautoritari dels Estats Units: aquest trident –al qual podriem afegir-hi Ward Churchill– que ha aconseguit dur el pensament crític i de base llibertària a pràcticament tots els racons d’un país que s’esforça a no escoltar-lo.

Bertolt Brecht, al seu poema “Un treballador que llegeix”, es pregunta: “Qui construí Tebes, la de les set portes? / Als llibres hi figuren noms de Reis. / Alçaren els reis els grans blocs de pedra?”. Zinn, entre d’altres coses, s’encarregà de posar nom als qui alçaren les pedres d’una altra Tebes, de més grans dimensions: els EUA. En una de les seves obres cabdals “A people’s history of the United States” (en castellà La otra historia de los Estados Unidos, Hiru), fa un llarg repàs a la història d’un país al que massa sovint, amb grans prejudicis per la nostra part, considerem sense història; com si no hi haguès passat mai res, com si de cop i volta, com un bolet, hagueren sorgit ciutats i homes del no res que per art de màgia esdevingueren potència mundial. Zinn tenia clar que “sí” que hi ha una història dels EUA, i que aquesta no només la feren els Jeffersons, els Franklins o els Kennedy sinó, sobre tot, els colons, els que s’hi oposaren, els wobblies, els negres esclaus i els que s’hi revoltaren… en definitiva, que la història dels EUA, com totes les històries, la feu el poble anònim. La història dels EUA no és cosa de broma; en ella hi trobem alguns dels fets més vergonyosos de la història de la humanitat, però també alguns dels exercicis més avantguardistes de llibertat i democràcia des de baix.

La biografia de Zinn a voltes sembla arquetípica: allistat voluntari durant la Segona Guerra Mundial, discrepant amb la guerra de Vietnam, jove professor simpàtic i atractiu que desperta simpaties entre les alumnes, actiu fins a l’últim moment… un “autèntic heroi americà”, com diuen per aquelles terres: un garçon del poble que primer prestà servei a la seva pàtria però que, com a persona de consciència noble, hagué de rebelar-se. Quantes vegades ens hem trobat amb aquesta figura estètica de l’imaginari estatunidenc! Howard Zinn, lluny de ser una mera figura estètica, emprengué una rebel·lió efectiva contra l’imaginari dominant i reescrigué la història del seu país des del terra mateix, embrutant-se sense problema les vestidures acadèmiques.

La llengua oficial dels EUA és l’anglesa –i en alguns estats l’espanyola ja està en un nivell de semioficialitat–; la d’Àustria és l’alemana; la de tots els estats de l’Amèrica del Sud, l’espanyola. Trobar un poble amb una llengua exclusiva constitueix pràcticament una excepció, i no cal entrar ara en els avatars històrics que han configurat aquest panorama. El cas és que hi ha pobles que tenen com a llengua pròpia llengues que els vingueren de fora, pobles que tenen la seva llengua exclusiva i peculiar, pobles que es debaten eternament entre les seves pròpies llengues i les que els hi vingueren donades –o imposades–, i pobles que reneguen de la seva pròpia llengua per adoptar-ne una altra.

Donada tal varietat de casos, és prou difícil dir fins a quin punt la llengua pot ser un element constitutiu de la identitat d’un poble. Això, és clar, si entenem per identitat quelcom d’essencial, alguna espècie de tret genètic que es transmet de generació en generació. Però sembla dubtós que tal cosa com la identitat és pugui transmetre, ja sigui per aquesta o per qualsevol altra via. Sembla més probable que el que es transmet d’una generació a una altra són unes determinades costums –la llengua entre elles–, i que la identitat de poble és quelcom que es construeix incloent-les o rebutjant-les. No dic quelcom que es construeix “a partir d’elles” (les costums), sinó incloent-les o rebutjant-les. I a més, falta precisar: que es construeix constantment. La identitat d’un poble, per tant, no seria una cosa heredada, una essència que li és donada al marge de la seva voluntat, sinó quelcom sempre en procès de fer-se, la producció mateixa d’un poble.

Dir “un poble”, no és dir “una voluntat”: és sempre dir vàries voluntats. Això indica que la noció mateixa de poble inclou el conflicte, car entre voluntats diferents es produeix necesàriament un conflicte. Però si diem que la identitat és quelcom en procès constant de fer-se, significa que aquest procès és de per si dinàmic i conflictiu: no pot ésser “lligat, i ben lligat”.

El que vull extreure d’aquesta reflexió és el següent: la identitat d’un poble és producte del seu conflicte intern, i la llengua és un dels elements més en conflicte; els elements que conformen el conflicte no li són essencials; la identitat tampoc és res d’essencial, sinó quelcom en constant construcció; l’essencial tan sols és el conflicte. El lloc que ocupi la llengua en la identitat d’un poble serà fruit de la relació de poders de les voluntats en conflicte.

http://crusty.jcomas.net

Des d’aquí felicito en Crusty pel seu atreviment –per fer un programa setmanal a Celrà, cal ser atrevit! Apali, a seguir conquerint les ones!

Existeix un costum, bastant extès, a l’hora de fer crítica cinematogràfica, de quedar-se en la superfície del film: allò que se’ns explica. Seguint aquest costum, podem parlar de Petit Indi com la història d’una Barcelona oculta –tan oculta com la de Vicky, Cristina, Barcelona (Woody Allen, 2008)– que es mou de l’extraradi cap enfora, i que rarament ocupa un lloc a la literatura o la producció filmogràfica centrada a la capital. Alguns dels personatges de Petit Indi se’ns amaguen també, com el pare de l’Arnau, del qual no en tenim notícia, o la mare, que resta físicament amagada a la presó i a la que tan sols veiem en un pla i en quatre aparicions d’un fotografia penjada dins l’amagatall de l’Arnau, el qual també se’ns amaga a través de recurrents silencis i d’un món interior al qual tan sols hi tenim un petit accés durant la breu catarsi que tanca la pel·lícula: la ràbia acumulada d’amagatotis pren forma en la mort d’una guineu a mans de qui l’havia retornat a la vida dies abans.

Seguint per aquesta superfície de la història, se’ns presenta un món forçat al retrocés –tancament del canòdrom, pressió immobiliària–, el de la Barcelona que ningú vol, la que queda fora dels plans de la “millor botiga del món” i que en l’era post Fòrum de les Cultures –amb tot el trasbals urbanístic que comportà per a l’extrem est de la ciutat– no pot sinó comptar els seus darrers dies de vida. I tot això, explicat des d’un adolescent encara innocent que cria caderneres i rescata animals ferotges, inconscient de què l’animalitat, també la humana, sovint acaba per imposar-se.

Existeix aquest costum, deiem, i cal dir que és un mal costum, car la història, el tema, o la narració que es dóna en la superfície, de cap manera pot constituir l’esència d’un bon film. No, com a mínim, si no va acompanyada d’una bona narració cinematogràfica basada en l’ús de la imatge i el só.

Així com acostumem a desaprovar un ús injustificat de plans bells encadenants un rera l’altre sense cap mena de coherència narrativa interna; així com acostumem a destacar la fotografia quan poca cosa bona més es pot dir sobre un film; així, de la mateixa manera, acostumem a parlar del valor de la història o les vicissituds dels personatges quan la totalitat del film no acaba de sustentar-se. I Petit Indi és un film que no acaba de sustentar-se ni de situar-se, com el seu protagonista: a mig camí del cinema social francès, apropant-se a una realitat que rarament parla català, amb experiments poètics que no se sap d’on cauen, amb un càsting tirant a fluix que tan sols brilla en un dels personatges secundaris, amb una banda sonora de dibuixos animats que sovint fa l’afegit que falta per fer avançar la història, i amb una fotografia, aquesta sí, bastant encertada, que fa paisatgisme de la Barcelona lletja. Tot això, barrejat amb algunes breus escenes destacables com els flirteigs de l’Arnau amb la cadernera –plans aquests d’una gran sensibilitat–, o les dues comunicacions visuals entre l’adolescent i la mare presa; escenes que no fan sinó recordar-nos que Petit Indi podria haver arribat molt més enllà.

Caldria preguntar a Recha per la malaurada aparició de dos capgrossos durant la competició ocellera, la qual, més enllà de la broma, resta més que no pas suma; per la tronada de manual quan la història comença a torçar-se; per l’arrevatament poètic, absolutament fora de lloc, a partir de la juxtaposició de plans en transparència sobre un primer pla de l’Arnau; per la poca consideració envers l’espectador al recordar-li com s’ha robat la bitlletera amb els 3000 euros, com si el director tingués la por que no haguessim estat prou atents; per l’excessiva dilatació d’escenes senceres; pels insistents fins a la sacietat plans de les sabates foradades de l’Arnau; o per aquella inconcreció entre el detall i la generalitat present al llarg del film. Que el desenllaç de la història sigui absolutament previsible no hauria estat un inconvenient si Recha hagués concretat la seva proposta i no s’hagués deixat endur pel desig de voler fer dues pel·lícules en una.

Certament, existeix una tendència en bona part del cinema actual de no cenyir-se a un únic registre, i, no obstant, cal exigir elegància cinematogràfica per damunt de tot. Es poden fusionar històries mundanes amb poesia visual, com fa Miranda July a Me, you and everyone we know (2005), aquest no és el problema. Tampoc cal dur grans històries a la pantalla, això ho sap tothom, i bona mostra en són produccions recents com Le grain et le mulet (Abdel Kechiche, 2007), Gypo (Jan Dunn, 2005) o Lars and the real girl (Craig Gillespie, 2007) que han edificat bones obres amb petits elements. Marc Recha disposava de bons elements narratius, estètics i cinematogràfics a Petit Indi, però n’ha disposat de manera que l’obra tremola i fa nyigui-nyogui per masses bandes.

A l’anterior columna vaig presentar els temes que abordaré els propers mesos. Aquests són: la relació entre identitat i llengua en els casos col·lectiu i individual, i les problemàtiques diverses que es deriven del tipus de relació que s’estableixi. Vaig introduir també, de manera molt somera, el cas col·lectiu, així que en aquesta ocasió faré el mateix amb l’individual.

En el cas col·lectiu (nacional) partiem d’una suposada evidència –que hi ha una relació entre identitat i llengua– per finalment apuntar que potser l’evidència no era tan evident com semblava; el mateix punt de partida prendré pel cas individual. D’entrada, semblaria que la llengua constitueix un pilar fonamental de l’identitat. No en va parlem d’una llengua “materna”: com d’una cosa a la que no podem renunciar, com una marca que arrosegarem tota la vida, l’estimem o no, la volguem o no, la cuidem o no. Si en el cas d’un poble reconeixiem que la llengua constitueix la bastida del seu pensament i del seu marc d’interrelacions, en el cas de l’individu el fet sembla més palpable encara: hom rarament tria en quina llengua pensa, en quina llengua es parla a si mateix quan transforma en pensament aquell pessigolleig que sent a l’estómac. En l’àmbit de la introspecció, doncs, hom està clarament marcat per la llengua materna: la relació d’un amb si mateix es produeix, habitualment, en una única llengua, la “pròpia”. En l’àmbit de les interrelacions, però, la llengua “pròpia” pot ser fàcilment arraconada en benefici d’una altra que s’escaigui més amb la situació.

Aquí estem de nou en el fet col·lectiu, però d’una manera nova a com n’haviem parlat fins ara: no es tractaria ja del fet purament individual, ni tampoc del purament col·lectiu, sinó més aviat de l’intersubjectiu. Aquest és un tercer cas que encara no havia estat mencionat però que cal distingir, ja que a diferència dels altres dos, aquí no podem parlar amb propietat d’una construcció identitària, sinó que ens hem de limitar a parlar de praxis. D’una praxis que pot entrar en conflicte amb la identitat lingüística –p.ex. cas d’una llengua en retrocès degut a la implantació d’una altra– o que pot no fer-ho –p.ex. cas del viatger que parla en la llengua del territori visitat–. És, per tant, aquest tercer cas, el de la intersubjectivitat, un cas particularment interessant, ja que en ell hi conflueixen els dos anteriors de manera que pot ser o no conflictiva.

Amb tot això sobre la taula, ja estem en disposició d’entrar més a fons en la qüestió.

Fins a quin punt la llengua constitueix la identitat d’un poble? I d’un individu? Són dues preguntes diferents, és obvi, però potser no és tan obvi que també la resposta pot ésser diferent. Em centraré, primerament, en el cas col·lectiu. I, potser cal dir-ho, em remetré als usuos habituals dels termes poble i nació, que de per si mereixerien un tractat a part.

Que la llengua defineix la identitat d’un poble –tot i que no només ella ho fa– sembla una evidència prou clara: la llengua és la bastida del pensament, i és a travès d’ella que un poble es relaciona amb si mateix. El problema s’esdevè quan els limits de la llengua i del poble no són els mateixos, i aquest és el nostre cas particular –o potser no tan particular. És un problema palpable, irresolt, i en certa manera irressoluble, car ni en l’imaginari escenari d’uns Països Catalans independents estaria definitivament solventat: el castellà continuaria aquí –per no parlar del francès– i, en aquest cas imaginari, no ja com a llengua imposada per un altre estat, sinó com a realitat lingüística del propi país. I què en fariem llavors dels castellanoparlants? Arraconar-los? Demanar-los amablement que renuncïn a la seva llengua sotmeten-se així a la realitat política del país, de l’estat? Expulsar-los com es van expulsar els moriscos? No semblen aquestes opcions massa amables ni democràtiques; serien, de fet, mesures del tot indesitjables.

Amb això sobre la taula, el que vinc a dir són dues coses: que uns Països Catalans independitzats no són la fi d’un problema, sinó l’obertura de nous problemes; i que la relació entre llengua i identitat no és tan evident com podria semblar d’entrada.
Des de la situació actual és perfectament legítim denunciar l’intrusisme castellà, car ni al menys erudit dels ciutadans se li pot escapar el fet històric de que l’espanyol és un Estat creat a base de garrotades i pegats impossibles. El jacobisme de tall espanyolista, com el francès, és una obvietat, i de les grosses; punt i final. Però en el cas hipotètic que plantejàvem, ja no es tractaria d’això, sinó més aviat dels avatars històrics d’un poble, una nació, que les ha passades de tots colors fins que ha pogut recuperar la seva independència. I els avatars històrics no són quelcom que es pugui escampar a la lleugera, ans al contrari, cal integrar-los i assumir-los agradin o no.

A aquestes qüestions dedicaré les columnes –encara no sé quantes– dels propers mesos, intentant abordar qüestions que no acaben mai de tractar-se, potser per no considerar-les prioritaries, o potser per simple i recurrent mutisme.