Descentralitzar-ho tot, la vida també.
Carlus Jové
Un dels objectius més interessants plantejats pels moviments socials, especialment aquells sorgits a partir de l’explosió del moviment de moviments, és la tendència a descentralitzar l’activitat política, intentant transcendir els espais tradicionalment associats a la militància, és a dir, partits i sindicats. Tot i que no comparteixo el rebuig frontal que alguns sectors activistes fan d’aquests espais, és innegable que aquesta tendència ha resultat positiva no només pels moviments en sí, sinó també per a les pròpies organitzacions, que han hagut d’adaptar les seves propostes i formes de funcionament a les noves exigències de la que podriem anomenar la seva base social potencial –tot i que aquesta afirmació ens situaria de nou en la lògica centralista que sobrevalora els espais formals en detriment dels no-formals o informals. El que resulta evident, és que aquelles organtizacions que han sabut adaptar-se a la nova realitat activista han vist la seva base social augmentada, mentres que les que no ho han fet han perdut, com a mínim, la credibilitat del seu discurs.
Si bé la descentralització en termes organitzatius s’ha materialitzat en gran part de les campanyes i lluites dels últims anys, la descentralització territorial encara es troba en vies de gestació. El conegut mal de la “barcelonitis” és ben real, i es percep no tan sols quan s’engega una campanya, sinó també en la vida diària de quasi bé tot moviment i organització. El centre segueix sent el nucli decisori, i la circumferència tendeix a adpatar-se a les directrius marcades per aquest, si bé a vegades també pren inciatives pròpies.
En una societat capitalista, on la tendència a l’acumulació i, per tant, a la centralizació, és un dels trets característics, resulta si més no comprensible que també els moviments antagonistes tendeixin a aquesta centralització, doncs és al centre, és a dir, als grans nuclis urbans, on s’acumula la major part de la vida política, econòmica i social del país. No obstant això, no cal oblidar que la raó de ser d’un centre és la circumferència; per si sol, el centre no és res.
Si sortim de l’abstracció, això voldria dir que la militància, ja sigui movimentista o partidista, ha de fer més pasos cap a la descentralització i donar cada cop més importància al què succeeix més enllà dels grans nuclis. A ciutat tot és més pompós i fa paixoca, però és a comarques on gran part de les polítiques i estratègies econòmiques es duen a terme.
La descentralizació política, des d’una perspectiva militant, no es produirà tan sols amb una redistribució dels efectius, sinó, sobretot, amb un canvi de perspectiva, també vital, que tendeixi a donar més importància a la circumferència i no tanta al centre.
Leave a Comment January 23, 2007