Archives – February, 2007
Publicat a la revista Catalunya, març de 2007.
El canvi de cares i sigles a la Conselleria d’Interior, ara en mans de Saura i els seus amics verds, sembla no haver aportat altre canvi que aquest, el de rostre. La política que es ve aplicant des de l’inici de la guerra antiterrorista, que pressuposa que s’és culpable fins que es demostri el contrari, completament a l’inversa del que s’afirma a qualsevol Codi Penal, segueix sent aplicada amb anhel per l’esquerra progressista, la de debó, amb la cobertura moral que ofereix, o sembla oferir, treballar al servei d’un ens més gran, el Govern d’Entesa.
Tan sols fa unes setmanes s’ha produït un nou cas de detenció i empressonament d’una jove d’ideologia anarquista, amb un desplegament policial digne de qualsevol pel·lícula de sèrie mitja. Prop d’una desena de furgones van participar en la detenció i escorcoll dels domicilis de la Núria i els seus pares. El motiu, segons es cita a La Vanguardia (17-02-07), és la relació amb un anarquista pendent de ser extraditat a Itàlia acusat d’actes de sabotatge i la pertinença d’un bloc amb anotacions sobre la seguretat existent a diversos edificis oficials i unes notes en referència a l’anarquista pres que diuen “se puede hacer lo que sea respecto a él, ningún problema, con daños y finalidades terroristas”. El que no diu el mencionat diari és que l’anarquista pres és l’antiga parella de la detinguda, sent la relació entre els dos de caràcter afectiu, no necesariament polític, i que el comentari pot simplement fer referència a l’acusació amb la qual ell fou detingut. Per tant, ens trobariem en un cas de detenció per relació, en què les acusacions d’un serveixen per imputar a l’altre. Un disbarat.
A les manifestacions celebrades demanant llibertat per la Núria s’hi han deixat veure foulards de l’agrupament escolta d’on era monitora, músics de l’escena local en la que participava organitzant concerts, companyes d’universitat, i una pancarta ben gran on es llegia “la Núria és pacifista, no terrorista”.
Aquesta tan sols és la darrera gran obra policial de la comarca, però la llista comença a ser cada cop més llarga. Després de quatre anys, els cas conegut com escamot Dixan encara resta pendent de resoldre; a Olot diverses entitats socials denuncien les actuacions policials en manifestacions de caràcter social; i una altra vegada a Girona, els moviments socials denuncien la retirada constant dels seus materials de la via pública.
Sembla ser que amb l’esquerra al càrrec de la policia les coses no canvien massa.
February 28, 2007
Publicat a la revista Revolta Global, març de 2007.
En mig de l’ampli debat obert a gairebé tots els mitjans de comunicació al voltant del canvi climàtic, en el que fins i tot algunes institucions públiques com totes les depenents de l’Ajuntament de Barcelona s’han sumat a convocatòries com la del passat 1 de febrer d’apagar la llum cinc minuts, en mig d’un simbolisme i una posada en escena calculada fins a l’últim detall, com es pot observar, per exemple, en els videos penjats a la web de l’Ajuntament on determinats càrrecs públics desenvolupen una performance digna de mencionar; en mig de tot això, deiem, la controversia de la línia de Molt Alta Tensió (MAT) continua vigent, i ara més que mai, quan les contradiccions comencen a solapar-se. El passat 9 de febrer el Consell de Ministres aprovava el projecte d’execució de la MAT junt amb els darrers trams que restaven per ser declarats d’utilitat pública, els de Sentmenat-Bescanó i Vic-Bescanó, els quals seran l’origen de la interconnexió amb la xarxa elèctrica francesa. Amb aquests tràmits fets, la Red Eléctrica de España (REE) ja disposa dels permisos per iniciar les obres, quedant complerta així la previsó de començar la construcció el primer trimestre d’enguany.
Uns dies després, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) donava la raó al recurs contenciós que membres de l’Associació Antilínia de Juià-Castell d’Aro havien presentat per denunciar la instal·lació il·legal de part de la línia de les Gavarres dins els horts de Josep Maria Ricart, portaveu de l’associació.
Seguint amb les contradiccions, la secció de la Catalunya Nord de Convergència Democràtica de Catalunya s’ha declarat anti-MAT, contrariament a la seva secció del principat, que tot i haver-se posicionat contra el projecte de línia uns anys enrera, ara li dóna ple suport.
Paral·lelament, fa unes setmanes es constituia l’AMMAT, Associació de Municipis MAT, per seguir donant una resposta conjunta i organitzada a nivell administratiu per part dels municipis que, afectats o no per la instal·lació de la línia, vulguin denunciar la construcció de la línia de 400 Kv. Entre els objectius de l’AMMAT, el principal és rebutjar “qualsevol línia d’alta tensió mentre no es demostri exhaustivament, amb un debat ampli, transparent i pluridisciplinar, (…) que existeixen necessitats locals de subministrament energètic i que tan sols, i exclusivament, es poden cobrir amb aquesta línia, és a dir que hi resulten inviables altres opcions o models energètics.” Aquesta és una inciativa interessant, ja que segurament cap altre projecte havia aixecat tanta dissidència administrativa en els darrers anys. Tot i això, la punta de llança del moviment anti MAT ha de ser de caràcter social, i tan sols amb una forta oposició de base podrà aturar-se un projecte de tan gran embergadura. El recolzament dels ajuntaments serà un bon aliat, però serà la pressió popular la que farà decantar la balança, tot i l’evident dificultat que suposa enfrontar-se a dos gegants com l’estat i la REE. En aquest sentit, és interessant fer un cop d’ull a lluites que s’han produït per altres projectes similars en quant a afectació territorial, essent la del pantà d’Itoiz la més significativa.
Tornant al tema de les contradiccions, resulta incomprensible com uns mateixos òrgans públics i polítics poden per una banda manifestar la seva sensibilitat amb la qüestió climàtica, i per l’altra donar suport a projectes destructors del medi com la MAT o el faraònic desdoblament de carreteres comarcals que està tenint lloc de dalt a baix de l’Empordà. Segurament, i em sembla que no vaig errat, és que tot això del medi ambient, literalment, els rellisca.
February 28, 2007
Ferran Aisa és un autor prolífic, capaç de publicar varis llibres en un sol any. Entre els seus últims treballs publicats hi trobem El Raval, un espai al marge (Base, 2006), escrit conjuntament amb Mei Vidal o La cultura anarquista a Catalunya (Edicions de 1984, 2006). És precisament en motiu de la publicació d’aquest darrer que vam entrevistar-lo aprofitant la seva vistita al II Festival Desviat a Camallera. L’obra d’Aisa inclou diversos estudis al voltant del tema cultural llibertari, com Joan Salvat-Papaseït, l’home entusiasta (Virus, 2002) o Una història de Barcelona: l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999) (Virus, 2000), llibre pel qual el 2001 rebé el premi Ciutat de Barcelona. Ha participat en vàries obres conjuntes, i també és autor d’alguns guions de documentals de caire històric.
La cultura anarquista a Catalunya sintetitza la història d’un moviment polític de masses en la seva vessant més social i cultural, mostrant que l’arrelament de les organitzacions llibertàries no tan sols es produï en el terreny del conflicte social o sindical, sinó també en els aspectes més quotidians de la vida, així com també en els més elevats, que fins aleshores havien quedat limitats a l’abast d’uns pocs privilegiats.
Pregunta: Perquè un llibre com aquest?
Ferran Aisa: Considero que és un tema que no ha estat prou tractat, ja que la majoria d’estudis sobre anarquisme són o bé molt genèrics, o bé molt concrets sobre naturisme, urbanisme o altres temes. Però un llibre amb una visió global de la cultura anarquista, que en un sol volum oferís una panoràmica del que va representar aquest moviment, crec que no existia.
P: En els últims mesos hi ha hagut un “boom” de la memòria històrica. S’està fent justícia amb el moviment llibertari?
FA: No del tot. Per exemple, es fa una memòria molt global de la Guerra Civil o la República, però el pes tan important que va tenir l’anarquisme en aquells moments no queda ben reflexat. Sobre tot queda molt amagada la tasca cultural i pedagògica de l’anarquisme a principis del segle XX, la qual va ser molt important.
P: Al final del llibre fas una afirmació molt contundent: “L’oblit va caure com una llosa sobre la cultura llibertàira, les seves realitzacions van ser esborrades per la història dels vencedors i també pels historiadors marxistes. (…) Els vencedors sabien que eliminant l’anarquisme ja ningú parlaria de l’emancipació humana.”
FA: És una de les realitats del moviment llibertari, la història del qual ha estat tergiversada, silenciada, amagada; les seves realitzacions durant la guerra, com les col·lectivitzacions és quelcom del que gairebé no se’n parla, o la seva trajectòria pedagògica a través de l’escola racionalista i els ateneus. En canvi si que es parla de coses que no hi tenen masa a veure. Tot el moviment associatiu de cooperatives, ateneus és quelcom bastant desconegut.
P: Un dels elements interessant del llibre és que destapes que molts dels artistes de vanguarda a Catalunya havien flirteigat amb l’anarquisme…
FA: Les vanguardes tenien un component revolucionari, i entre els seus membres alguns van tenir tendència marxista, trotskista, però també una part important d’ aquesta avantguarda va tenir aquesta relació amb l’anarquisme. A principis de segle, per exemple, el moviment dadaísta, va tenir una tendència molt llibertària, mentres que el surrealisme fou sempre més vinculat al marxisme i, posteriorment, al trotskisme, referint-nos sempre als seus components. Tot aquest moviment genera una vinculació de la gent de les lletres i l’art amb el que anomenàven “la causa popular”, que era la revolució, i aquesta relació es prolonga fins a 1939 d’una manera molt clara.
P: En els nostres dies, podem encara percebre l’herència d’aquest moviment tan bast?
FA: La cultura anarquista ha quedat molt difuminada dins la societat, i en podem trobar elements a moviments feministes, ecologistes, situacionsites o el mateix moviment okupa, tot i que no sempre es declarin llibertaris. Però són elements que han quedat en aquests moviments. El moviment cultural específic, de massa, ha quedat endarerit degut a la situació política que tenim i també per l’estat del propi moviment anarquista, que ha quedat en un segon terme. No obstant això, té un paper molt important a jugar en el món actual, perque de la manera com avança la societat, el llibertari és un pensament (el considero un pensament,, i no tant una ideologia) que aporta forts elements contraculturals. Als 60, per exemple, és un moment en que reapareix el pensament llibertari. A través del maig francès, del món dels hippies i la música pop s’origina la idea de llibertat total, sense límits, i això genera una contracultura. Aquesta contracultura pot tornar a sorgir, ja que l’èsser humà sempre tornarà a sommiar en crear noves societats; és el somni igualitari. Cal crear un pensament utòpic davant el pensament únic, i aquí pot tornar a resorgir un pensament llibertari.
P: Tu formes part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una de les entitats vinculades a l’anarquisme amb més història. Quina tasca dueu a terme?
FA: La seva missió continua essent la que ha tingut sempre: divulgar la història i la cultura i posar-la a l’abast de la gent. Des de la seva fundació s’ha preocupat per expandir la història i la cultura, que no quedés recluida en quatre parets, i això es fa a través de publicacions, xerrades i altres medis. És el que ha fet i el que continuarà fent. Donar a conèixer la història del poble, el seu poble.
February 19, 2007
Publicat a la revista Catalunya (CGT), febrer 2007.
Un dels objectius més interessants plantejats pels moviments socials, especialment aquells sorgits a partir de l’explosió del moviment de moviments, és la tendència a descentralitzar l’activitat política, intentant transcendir els espais tradicionalment associats a la militància, és a dir, partits i sindicats. Tot i que no comparteixo el rebuig frontal que alguns sectors activistes fan d’aquests espais, és innegable que aquesta tendència ha resultat positiva no només pels moviments en sí, sinó també per a les pròpies organitzacions, que han hagut d’adaptar les seves propostes i formes de funcionament a les noves exigències de la que podriem anomenar la seva base social potencial –tot i que aquesta afirmació ens situaria de nou en la lògica centralista que sobrevalora els espais formals en detriment dels no-formals o informals. El que resulta evident, és que aquelles organtizacions que han sabut adaptar-se a la nova realitat activista han vist la seva base social augmentada, mentres que les que no ho han fet han perdut, com a mínim, la credibilitat del seu discurs.
Si bé la descentralització en termes organitzatius s’ha materialitzat en gran part de les campanyes i lluites dels últims anys, la descentralització territorial encara es troba en vies de gestació. El conegut mal de la “barcelonitis” és ben real, i es percep no tan sols quan s’engega una campanya, sinó també en la vida diària de quasi bé tot moviment i organització. El centre segueix sent el nucli decisori, i la circumferència tendeix a adpatar-se a les directrius marcades per aquest, si bé a vegades també pren inciatives pròpies.
En una societat capitalista, on la tendència a l’acumulació i, per tant, a la centralizació, és un dels trets característics, resulta si més no comprensible que també els moviments antagonistes tendeixin a aquesta centralització, doncs és al centre, és a dir, als grans nuclis urbans, on s’acumula la major part de la vida política, econòmica i social del país. No obstant això, no cal oblidar que la raó de ser d’un centre és la circumferència; per si sol, el centre no és res.
Si sortim de l’abstracció, això voldria dir que la militància, ja sigui movimentista o partidista, ha de fer més pasos cap a la descentralització i donar cada cop més importància al què succeeix més enllà dels grans nuclis. A ciutat tot és més pompós i fa paixoca, però és a comarques on gran part de les polítiques i estratègies econòmiques es duen a terme.
La descentralizació política, des d’una perspectiva militant, no es produirà tan sols amb una redistribució dels efectius, sinó, sobretot, amb un canvi de perspectiva, també vital, que tendeixi a donar més importància a la circumferència i no tanta al centre.
February 19, 2007
Publicat a la revista Catalunya (CGT) gener 2007.
Fa uns dies parlava amb un company sobre com es podria donar un caràcter més combatiu i massiu a la lluita contra la bombolla immobiliaria, i al cap ens van venir les vagues de lloguer que als anys 20 i 30 s’havien convocat a diferents punts de l’estat. De forma espontània primer, i animats pels sindicats després, els obrers deixaren de pagar la renda, així com les factures de llum i aigua. Si la companyia tallava el subministrament, els sindicats els tornaven a donar d’alta. Aquest moviment reivindicatiu prengué forma amb els sindicats d’inquilins organitzats pel sindicat de la construcció de la CNT, els quals posibilitaren que la lluita es mantingués durant uns quants anys, fins ben entrada la República. Quelcom similar va succeir als 70 a Anglaterra, quan existia una tímida connexió entre el moviment squatter i el sindicalisme de base.
Les coses han canviat bastant des d’aleshores, i avui una àmplia majoria de famílies treballadores no viuen de lloguer, sino que estan endeutades fins al coll amb els bancs. El nivell de sindicació o d’afiliació política és mínima comparada amb la d’aleshores, i les consignes de les organitzacions obreres passen sovint desaparecebudes o són directament ignorades per una desesperant majoria. Per altra banda, més que mai trobem una divisió tàctica gairebé infranquejable entre el sindicalisme, l’esquerra política, i els sectors més radicalitzats del moviment. La concepció d’una política d’acció integral, que abarqui els diferents camps que preocupen als i les treballadores no sembla formar part de l’agenda de cap dels tres sectors esmentats, com a mínim no de la forma en que arribaren a sintetitzar-se en el moviment obrer de casa nostra fins l’esdeveniment de la Guerra Civil.
Tot i això, tractant-se d’un tema que toca de prop a tantes i tantes famílies treballadores, els sindicats i partits que es reclamen, encara que sigui formalment, de l’esquerra, han de prendre algun tipus de determinació. No n’hi ha prou amb denunciar, cal organitzar i actuar. En moments de clam social tan evident, no podem evitar preguntar-nos: on són aquells que el 20-J semblava que volien aturar el món? On són aquells esquerrans de debó i les seves polítiques socials? Que potser quan els seus són a la butaca ja no poden moure el cul?
Tornant breument a la història, si mirem els textos fundacionals de la CNT del 1910, en un dels articles hi trobem el següent objectiu: “modo de lograr el abaratamiento de los alquileres y supresión de los odiosos depósitos”. Com ens agradaria que avui això formés part de la plataforma reivindicativa dels nostres sindicats…
February 19, 2007
Previous page