Apunts per un sindicalisme més intuitiu (1)
Revista Catalunya, juliol-agost 2007
Sovint es comenta que ens cal un nou sindicalisme que incopori les variables del moment actual: treballadors en precari, treball eventual, migrants, etc. El sindicalisme oficial, però, i aquí cal incloure-hi també el de tall llibertari, segueix anclat a unes pràctiques pròpies de l’etapa anterior: la del treball estable, amb base a la gran empresa, amb referents sindicals clars i, el més important, la del treballador amb ganes de comprometre’s al lloc de treball. Avui una part de la joventut l’únic que desitja és fugir de l’empresa i sentir a parlar de la feina quan menys millor. Significa això que no hi hagi ganes de canviar? En absolut, tan sols que les formes de lluita s’han d’adequar a aquest sentiment. Abans de continuar, però, vull aclarir que aquesta reflexió és encara un esborrany mental, i com a tal demano que sigui llegida.
La campanya per un habitatge digne que va començar fa uns mesos va tocar un punt clau, el llenguatge. L’eslogan “No tindràs casa en la puta vida”, més enllà de ferir algunes sensibilitats, va dir clarament el que en quasi bé totes les conciències estava clar. No era un simple eslògan, sinó una punxada directa a l’estòmac. Les consignes sindicals són, en canvi, aburrides com poques coses ho són en aquest món. “Treball estable!”, “Prou precarietat!”, “No més EREs!”, “Visca la classe obrera!”. A qui pretenem mobilitzar? No afirmo que la manca de mobilització sigui fruit de la mala literatura, però sí del concepte organitzatiu que hi ha al darrera. Cal anar als pensaments més elementals, a la pura intuició. El jefe és un cabró, tothom ho sap. La nostra feina és una merda i a més no ens satisfà, algú ho pot negar? Les nostres cases són lletges i aburrides, a més de mal orientades. Si sabem tot això, per què no dir-ho clarament? Per què ens hem d’amagar darrera la política seriosa de sempre? Per què no senzillament dir que el primer de maig és un aburriment total i que aquest any en lloc del míting farem un concertàs a la plaça del poble amb menjar i beguda per tothom?
Òbviament, una nova terminologia no alçarà el proletariat. El que proposo és un sindicalisme menys sobri, que vagi al conflicte, que busqui aquell somriure còmplice del company de feina, que ens punxi allà on ens fa mal. Les batalles legals per a la constitució de comités, les disputes entre delegats d’uns i altres sindicats, els cartells de disseny horrible i pitjors consignes, tot això recorda inevitablement a la política de sempre, i la veritat, quasi bé tots n’estem farts de la política de sempre. (Continuarà).
Leave a Comment August 3, 2007