Aquest matí a les 11 ha tingut lloc una nova concentració de suport als encausats per la crema de fotografies de la parella reial. Un centenar d’estudiants s’han reunits convocats pel SEPC, i han corejat consignes com “Jo també cremo la corona espanyola” o “borbó, cabró, treballa de peó”. Donat que dos dels imputats són estudiants de la UdG, el sindicat anima als estudiants d’aquesta universitat a donar suport actiu a les concentracions i aa la campanya de signatures i autoinculpacions que des de fa unes setmanes està en marxa.
La protesta, més aviat tímida, ha atret a varis mitjans de comunicació locals i nacionals, pel que a moments semblava que la concentració estigués més dirigida als propis mitjans, molt atents a tot el que passava, que als propis manifestants. Després de la lectura del manifest, i animats per una acordeó, els concentrats han cantat els segadors, amb un tonet de veu tan fluix que amb prou feines distingiem el “bon cop de falç” per sobre les notes musicals.
El dissabte dia 6 a les 19h tindrà lloc una nova concentració a Girona, aquesta a la plaça del Vi, davant l’ajuntament.
October 4, 2007
Revista Catalunya, octubre 2007.
La qüestió és, doncs, ¿com apropem el sindicalisme a les qüestions quotidianes, a aquelles que surten del perímetre purament laboral? Alguns sectors comencen a parlar del sindicalisme de la vida, és a dir, d’un sindicalisme que aglutini tots els aspectes possibles de la quotidianetat: precarietat laboral, accés a l’habitatge, sexualitat, etc. És indiscutible que el sindicalisme clàssic està en crisis, en part per la burocratització i traició de les grans centrals, i en part per què l’estructura econòmica en què aquest es desenvolupà i en base a la qual encara s’organitza està transformant-se. Però, encara més important, per què la identificació col·lectiva que presuposa la participació a un sindicat –pertànyer a una classe, a una empresa, a un col·lectiu– es troba en clar retrocés.
Ja en un article publicat a la revista Sindicalismo, l’abril de 1975, Heleno Saña afirma que “el capitalisme d’última hora (…) ha arrancat [el treballador] de les organitzacions culturals que aquest havia creat i que el mantenien unit als seus companys de classe de forma integral i completa (…) i que convertien el sindicalisme en una gran comunitat humana i espiritual, unida no tan sols pels llaços laborals, sinó per quelcom més profund i durader: l’afinitat de gustos, idees i hàbits”. En un altre punt reivindica el caràcter humanista del sindicalisme, en oposició al sindicalisme burocràtic que s’anava gestant a la seva época: “El sindicalisme es la darrera gran manifestació humanista de la història. Dóna a l’humanisme grecoromà, a l’humanisme del Renaixement i la Il·lustració –creat per intel·lectuals solitaris– una dimensió col·lectiva, transforma la visió d’una minoria de pensadors en història universal.”
Dins aquesta línia de pensament, cal entendre el sindicat com una organització eminentment popular, de base, i social. Tal fou la pretensió del sindicalisme llibertari de principis de segle XX a l’estat Espanyol o de la IWW als EUA, pretensió que ha estat abandonada inclús pels hereus directes, sovint més concentrats en la qüestió identitària que en la pròpia tasca associativa. A diferència dels sindicats, en canvi, moviments locals de caràcter assambleari com els que proliferen en els cada vegada més abundants centres socials, generen una major identificació col·lectiva entre grups de joves, no necessàriament a partir d’una política, sinó d’una pràctica compartida.
Després de totes aquestes deliberacions, algú podria preguntar: ¿però, cal seguir parlant de sindicalisme? Doncs sí, segons el meu parer, però cal fer un esforç per reinventar-ne la pràctica.
October 4, 2007