lo bloc

Historia de un incendio.

Historia de un incendio, Servando Rocha, Ed. La Felguera, 2007.

Servando Rocha, estudiós de la contracultura, advocat i activista llibertari, porta uns quants mesos fent rodar el seu monumental estudi Historia de un incendio per diversos punts de l’estat. Ressenyat en algunes de les publicacions més prestigioses del sector, l’apropem ara als lectors d’aquest bloc.

En aquest monumental llibre, de prop de 600 pàgines i amb un tamany de lletra que obliga a forçar la vista, Servando Rocha fa un viatje per les corrents artístiques més radicals dels segle XX, com foren el futurisme rus, el dadaisme, el surrealisme, el fluxus, el lletrisme o el punk, entre moltes d’altres, sense oblidar fer una repassada a les manifestacions artísitiques precedents que en van sentar algunes de les seves bases. Començant amb l’intent d’assassinat d’Andy Warhol comés per la feminista radical Valerie Solanas el 1968, Rocha desplega la historia de l’incendi que ha recorregut el món de l’art i els seus confrontants, sense oblidar la vessant més política i transformadora que sempre anà vinculada a aquestes corrents.
Rocha és autor de dos altres llibres sobre la cultura radical, així com nombrosos articles. A Los días de furia (Felguera, 2004) feia un repàs de les respostes més contundents a les polítiques imperialistes dels Estats Units compreses entre els anys 1960-85, llançades per organitzacions com els Weathermen, Black Panther Party o els Motherfuckers, així com d’altres agrupacions més minoritaries però amb un fort impacte a la seva época. Pendent de ser publicat en els propers mesos per Virus, a Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y culturas del desecho farà un nou apropament a les corrents culturals subterrànees, centrant-se en aquesta ocasió en la gestació de tribus urbanes associades a moviments musicals com el punk, mod i, per descomptat, el rock-and-roll.
Historia de un incendio, tot i tractar-se d’un estudi altament especialitzat i extremadament ben documentat, no cau en la sobrietat acadèmica pròpies del sociòleg o l’investigador universitari. Ans al contrari, la seva és una redacció heterodoxa que no sempre segueix la cronologia històrica, permetent-se entrellaçar fets i personatges separats per dècades però que, com a responsables mutus de l’incendi, podrien fàcilment haver estat contemporanis. Al fer-ho, Rocha ens dóna a entendre que ell mateix forma part de l’incendi que ens relata, trencant així la distància que se suposa ha de caracteritzar a l’historiador seriós. Donat el caràcter de l’obra, aquesta implicació suma.
Impossible és fer una aproximació a la generalitat de continguts d’aquest monument documental, pel que ens limitarem a recollir-ne algunes imatges soltes. Guy Debord llançant opinions incendiaries contra els surrealistes, ja afectes al règim soviétic, a través d’una cinta de cassette en mig d’un auditori cada vegada més indignat. Syd Vicious disparant contra un públic burgés després de cantar la seva particular versió de My Way. André Breton caminant pels carrers de París apuntat-se el cap amb una pistola. Els artistes Henry Flynt i Jack Smith fent un piquet per la demolició dels museus davant el MoMA. Centenars de vagabunds inundant una sala d’art contemporani degut a un fals flyer que anunciava menjar gratuit pels pobres. Un grup de futuristes ideant una casa desmontable on les escales són substituides per tobogans i a la que el propietari pot demanar despertar a París o Nova York l’endemà, farts “de vegetar en cases que fan pudor a l’alé de cent generacions”. Dubuffet proposant crear Instituts de Desculturització per crear un cos de negadors sòlidament entrenats per mantenir viva la protesta. Klebnikov valorant fer bullir l’aigua dels llacs per fer milers de litres de sopa pels afamats.
No és aquest un llibre d’anècdotes, com es podria fàcilment desprendre d’aquestes imatges. Ans al contrari, és un estudi feixuc i rigurós, però de lectura altament recomenable per a aquelles persones interessades en la vessant més irreverent de l’art, i fins i tot de la política.

Leave a Comment November 19, 2007

Ser rei i no cremar-se en l’intent

Revista Catalunya, nº 91, novembre 2007.

Fa molts dies, masses, que sentim a parlar de la indecència de prendre foc a fotos de’n Joan Carles i la seva vegetariana, però menjadora de peix, esposa. Els que es posen les mans al cap, en la seva immensa majoria, són els mateixos que no se les han tret des de que fa uns mesos criticaven els musulmans que sortien al carrer indignats per la publicació de vinyetes on es caricaturitzava el profeta Mahoma. Curiós canvi de bàndol el dels comentaristes d’actualitat habituals, que per una banda consideren radicals-fanàtics-perillosos els islamistes que no accepten bromes sobre la seva simbologia sagrada, però que no toleren, en canvi, el menor ultratge sobre la simbologia oficial –confiem que no sagrada– espanyola. Com molt bé apunten Pisarello i Asens a un article publicat a Diagonal, “¿per què fer mofa de Mahoma es un ejercici de llibertat d’expressió i un delicte burlar-se dels prínceps d’Asturies?”.

El foc, considerat per Heraclit el principi fonamental de la fisis (és a dir, la realitat) donat el seu caràcter actiu en tants de canvis tècnics i naturals, no és sinó un altre símbol polític, en aquest cas de rebuig, que afegit a un altre símbol genera una consigna. En escència, no és diferent que enderrocar una estàtua de cartró (com es feu amb Bush en les protestes contra la invasió d’Iraq) o pintar unes banyes de dimoni a una foto de’n Zapatero. Ans el contrari, es podria arribar a considerar més greu atemptar contra la imatge de persones reals, com serien Bush o Zapatero, que no pas contra símbols, els quals són poc susceptibles de ser considerats en el camp de l’ética. El rei, i això és una qüestió bàsica, no és més que un símbol, paper al que el relega la clàusula d’irresponsabilitat de la Constitució, que el converteix en un simple apèndix de la bandera. Ara bé, és el símbol imposat per Franco, el símbol que s’atreví a dir que el castellà mai fou imposat, el símbol de la més anquilosada forma de poder que resta a Europa.

El que resulta innegable, és que tot aquesta cadena de succesos, començant per la retirada de la revista El jueves, ha reobert el debat sobre la vigència de la monarquia, si bé és cert que ho ha fet a dues bandes absolutament oposades, esquerra i dreta. L’esquerra radical, que sempre ha mostrat rebuig a l’existència de la monarquia, i la dreta, que des de la primera etapa post-transició havia estat bastant reservada, i que ara torna a alçar la veu contra el rei que consideraven “tonto”.
Això no és res nou, el republicanisme sempre tingué adeptes a esquerra i dreta. El vertader repte rau en conduir el republicanisme cap a una profunda reflexió del model d’estat i, especialment, en com desmembrar-lo.

Leave a Comment November 19, 2007