Archives – January, 2008
Publicat a Revolta Global, febrer 2008.
Parlar d’aquest film, que ja té un xic més de 40 anys, pot semblar una mica extrany. Deixant a banda que el cinema de Jean-Luc Godard, un dels fundadors i crítics de la prestigiosa revista Cahiers du Cinema, mai és fora de lloc, justificarem el fet de vàries maneres.
En primer lloc, La chinoise no va ser estrenada comercialment al nostre país fins fa aproximadament un any i mig, pel que molts espectadors fins ara la desconeixien. En segon, de cares al 40 aniversari del maig francés del 68, aquest film, estrenat de manera quasi profética uns mesos abans, se’ns presenta encara avui com una de les crítiques més punxants a l’esquerra grupuscular que va nodrir gran part de la revolta dels estudiants i treballadors francesos. I per si fos poc, la crítica que en fa és de cruel actualitat.
L’acció del film transcórre en un pis on hi conviuen quatre estudiants dedicats en cos i ànima a la tasca revolucionària. Desenes de còpies del Llibre Roig de Mao omplen els prestatges, i es desperten al só de la Internacional. Els joves discuteixen continuament sobre política i es fan conferències de formació els uns altres, i fins i tot editen publicacions que es venen entre ells. De seriosa que és la seva dedicació, l’espectador no pot evitar percebre-la com a ridícula i inútil, alhora que naïf i infantil. La seva desconnexió de la realitat és tal, que en cap moment els veiem relacionar-se amb algú que no pertanyi al seu cercle.
La chinoise no és un film entretingut; més aviat, es podria dir que és profundament avorrit. Aquest avorriment, però, forma part de la narració, i s’apodera a moments d’alguns dels protagonistes, que comencen a dubtar de la seva “missió” roja. La posada en escena, d’un minimalisme asfixiant, reforça la sensació d’aïllament dels joves, i tan sols quan un d’ells es dirigeix a càmera després de ser expulsat del grup s’estableix un punt de fuga que permet respirar tant al personantge com a l’espectador.
Aquest film, un dels més polítics del director francès junt amb Tout va bien (1974), és una cita obligada per aquells qui vulguin assumir el desafiament de veure’s reflectits a la pantalla.
January 30, 2008
COLUMNA: ALGUNA COSA ES MOU
Publicat a la revista Catalunya, gener 2008.
No fer res és una de les arts més difícils de dominar. No tothom ho aconsegueix, i bo i aconseguint-ho, no tothom arriba a sentir-s’hi bé. I és que estar tombat al sofà de casa quan un sap que hauria de buscar una feina i deixar de viure dels estalvis dels amics, o passar una tarda al café sabent que hi ha convocada una manifestació en suport de’n Pascual i la Martina, o amagar la revista del sindicat sota la pila de papers per així no veure’s obligat a llegir-la un mes més… no és gens fàcil. I la cosa es complica quan un es declara partidari d’això que en diem el Moviment, perquè és clar, ¿com es pot estar a favor del Moviment i alhora perferir quedar-se a casa a veure l’enèssima repetició de Friends, segurament una de les séries més inmobilistes de la història? La contradicció és evident, però el fet es produeix una vegada i una altra, i cal aprendre a conviure-hi.
El sentiment de culpabilitat és quelcom molt nociu, especialment quan va vinculat a un deixar-de-fer militant. Quantes manifestaciones salvades per un “s’hi ha d’anar”! Quantes aburrides i llargues assemblees a les que s’hi va a contracor! I és que no hi ha res pitjor que un militant esbufegant i queixant-se de lo avorrit que és tal o qual acte i que tot i això continui allà, movent nerviossament la cama esquerra i jugant amb el bolígraf i fent dibuixets al quadern –per cert, convindria fer una exposició de les grans obres d’art que s’han fet tot ignorant el tertulià de torn– i que al final se t’apropi amb el somriure típic d’activista optimista i et pregunti “ha estat bé, oi?”. I tu penses “Oh sí! M’ha encantat el teu moviment de llapis al ritme de La Internacional!”.
Aquesta no és un crítica als que no fan res, i molt menys una crida al no-fer-res generalitzat, si no més aviat un elogi als que saben deixar de fer perqué toca. Em sembla que entre l’esquerra abunda massa el pensament “si no ho faig jo, no ho farà ningú”, el qual sovint impregna l’acció política d’una càrrega moral que no li pertoca i converteix la militància en penitència. És aquell procés tan conegut que un dia, sense gaire bé adonar-nos-en, ens ha cremat. I aleshores és quan ve la caseta al camp, la vida retirada i la frase lapidària: ja només crec en el canvi individual.
A vegades convé sortir de la dinàmica centrípeta per percebre fidelment allò que es mou i com ho fa. Podria haver parlat de moltes altres coses en aquesta columna, però allà on sóc ara molt sovint tan sols hi ha quietud.
January 12, 2008
Publicat a la revista Catalunya, desembre 2007.
El linchament mediàtic que està patint Hugo Chávez diu molt sobre la qualitat de la premsa d’aquest país. Passats uns quants dies, cada dia un més, des de la picabaralla verbal entre el president veneçolà i el cap d’estat espanyol, no hi ha mitjà, escrit o audiovisual, que passi per alt qualsevol petit comentari del bolivarià. Sense entrar a discutir aquí les bases del projecte polític del chavisme, que seria una qüestió apart, és discutible fins a quin punt la notícia és notícia o es tracta més aviat d’una guerra freda mediàtica entre dos camins clarament divergents.
El suplement “Domingo” de El País del 18.11.07 afirma en titular: “Hugo Chávez utiliza el incidente con el Rey para afianzar su poder”. Hauria convingut afegir: “La monarquía española, las transnacionales, y los mandarines del nuevo capitalismo global, también”. Hauria estat tot més exacte i veraç.
Critiquen els comentaristes habituals de l’actualitat (vells amics nostres) que Chávez encara gosi parlar d’imperialisme a l’Amèrica Llatina, que vulgui posar limitacions a les transnacionals espanyoles, que defensi a tort i a dret el seu model polític, o que es faci aliats arreu del continent. ¡Que poc que deuen haver estudiat la qüestió abans de sortir en antena! Que baixa la moral del periodista de butaca, que crítica allò que ell mateix defensa quan va en benefici d’Espanya! ¿Que potser no pot mirar Chávez per l’interés de l’economia veneçolana, inclús si això va en detriment d’algunes empreses espanyoles? ¿Que potser les potències occidentals no s’alien entre elles per promocionar les seves polítiques? ¿Que potser Repsol o qualsevol altra de les empreses tan “maltractades” a Veneçuela han tingut mai algun escrúpol al implantar-se al mercat latino?
En tot aquest rebombori està molt clara la intenció. Chávez és un dimoni per al capitalisme global, i qualsevol excusa és bona per carregar-se’l. La monarquia espanyola està en el punt de mira d’un ampli sector social, i qualsevol excusa és bona per alabar-la. Espanya es veu qüestionada per les reivindicacions independentistes, i cal fer pàtria com i quan es pugui.
Personalment, no em molesta que els diferents mitjans siguin partidaris d’opcions polítiques concretes. Aquesta revista també ho és. La immoralitat és que se n’amaguin, i que converteixin la tendència en la informació. Pensaran el que jo els digui, que deia Charles Foster Kane a la genial pel·lícula d’Orson Welles. Clar, que allò eren altres temps, oi?
January 12, 2008