lo bloc

ENTREVISTA A JOSEP GARGANTÉ, delegat de CGT a TMB-Bus

Publicada a Revolta Global, gener 2008.

En varis anuncis publicats a la premsa, TMB afirmava que els “dos dies de descans són a l’abast de tots els conductors”. És cert això?

De cap manera! De ser cert, podem assegurar que no hauriem iniciat aquestes jornades de vaga. El règim de descans vigent, el que estableix l’actual Conveni, consisteix en 5 dies de descans mensuals que es reparteixen en un dissabte o un diumenge a la setmana, i un cap de setmana al mes. Per tant, podriem dir que tenim 1,25 dies de descans setmanal.

Has mencionat el Conveni. Precisament, un dels retrets que us fa l’empresa i l’Ajuntament és que no espereu a la negociació del proper Conveni…

Quan vam començar a negociar l’actual Conveni, tots els sindicats mencionaven els dos dies de descans com a punt prioritari en la negociació. Avui, tan sols la CGT i ACTUB estem recolzant la vaga i aquesta demanda. A més, cal tenir en compte que l’actual Conveni va ser rebutjat per la majoria dels conductors en referèndum, però que tot i això va ser signat, a esquenes de tothom, el desembre de 2006.
Fa poc es va publicar un Reial Decret que si s’apliqués ens donaria més dies de descans. Vam escriure al ministre Caldera per constatar si la nostra interpretació era correcta, i ens va respondre que sí. Amb aquesta llei a la mà, les hores de presència es convertirien en hores efectives i guanyariem dies de descans. La direcció de TMB, però, busca subterfugis, i vol descomptar del sou les hores de presència. A dia d’avui, treballem 1690 hores anuals de temps efectiu, 83 hores mínimes de temps de presència, 80 hores extres obligatòries i 7 festes oficials.

Podries explicar breument aquests diferents temps de treball que comentes?

El “temps efectiu” és quan estem conduint amb passatgers. Solen ser unes 7 hores diàries. El “temps de presència” són molts espais al llarg de la jornada: quan arribes i agafes el cartró amb la teva ruta, revises l’atubus, et dirigeixes fins la terminal. També és l’estona que transcórre des de que acabes la ruta fins que la tornes a començar, en què vens bitllets, o parles amb els usuaris. Això acostuma a ser una hora i mitja diària, i es paga menys que en temps efectiu. A més, hi ha un 33% de “serveis partits”, en què t’estàs dues o tres hores mortes, a qualsevol hora del dia i vestit de conductor, entre un servei i altre. Aquestes hores les paguen a poc més de 3€. En total, un conductor pot arribar a estar 10 hores seguides treballant.

Us sentiu recolzats pels usuaris i altres organitzacions sindicals, polítiques o socials?

Bé, els dies que vam estar a Plaça Sant Jaume els usuaris responien molt bé, i s’interessaven per la nostra problemàtica. També estem rebent molt de recolzament per part de diferents tipus de col·lectius. El proper 9 de febrer hem convocat una manifestació per denunciar l’agressió que un company va rebre d’un Mosso en la darrera jornada de vaga, i ahores d’ara tenim més de 50 adhesions, que van des d’associacions de veïns, fins a petits sindicats alternatius.

Heu aconseguit alguna cosa amb les 7 jornades de vaga que vau fer el passat Nadal?

En les negociacions que vam tenir amb l’empresa durant aquells dies no en va sortir res. Des del principi, la postura de l’empresa era que si no es desconvocaven les vagues, no es negociaria. Després de la primera ronda, va accedir a negociar durant la vaga, però en cap moment hi ha haver una voluntat real. Ara que no hi ha cap vaga a la vista, es desconvoquen reunions, i tan sols davant la nostra pressió se’n convoquen de noves.
La postura de l’empresa ha estat molt nefasta en tot moment. Públicament afirma que som nosaltres qui no volem negociar, i fins i tot ens va acusar d’adoptar mesures del segle XIX i de voler fer la revolució. Per la nostra banda, no hi ha cosa que més volguem que negociar. Com si ens agradés fer vaga, amb el desgast personal i econòmic que això comporta!

Us plantegeu, doncs, alguna altra jornada de vaga?

Si la cosa no avança i si no hi ha negociacions serioses, ens plantegem seriosament la possibilitat d’una vaga indefinida al febrer. Així ho va decidir l’assemblea, i ara tan sols ens falta concretar quan i com a l’assemblea que tindrem els conductors a principis de febrer.

Nota: Podeu veure un documental sobre la vaga de fam de 4 conductors de TMB aquí.

Leave a Comment February 14, 2008

Va de morts

Publicat a la revsita Catalunya, febrer 2008.

Fa uns dies va tenir lloc la primera vaga del sector funerari en l’història de Catalunya. Deixant de banda l’anecdòtic apunt historiogràfic, la imatge d’un piquet a les portes d’un enterrament em sembla d’una qualitat poètica formidable. Els vius impedint el traspàs dels morts fins que les seves propies vides siguin plenes. Més enllà de la qüestió sindical, l’escena presenta una forta càrrega de subversió emocional, doncs esmicola el més sagrat dels rituals occidentals convertint-lo en un espai de confrontació dialèctica entre vida i mort, és a dir, entre allò que desesperadament anhelem i allò que desesperats assumim.

No és la primera vegada que funerals i sindicalisme es veuen les cares. Als EUA, per exemple, un dels beneficis que els sindicats de miners oferien als seus afiliats –o més acertadament a les seves famílies– a primers de segle XX era la cobertura de les despeses funeràries. La mort, que en la nostra abominable cultura sovint és l’etapa més respectada de la vida, com a pretext per organitzar la lluita dels vius en contra de la cultura de la mort mateixa, erigida sobre el món del treball a les fosques cavernes de carbó.

Tot plegat, configura un interessant quadre del que la nostra societat és. La lluita entre vida i mort, entesa metafòricament, se’ns presenta a cada cantonada. ¿No fou Marx qui escrigué “el capital és treball mort que, com els vampirs, es reanima tan sols xuclant treball viu, i quan més xucla més viu”? El filòsof alemany, massa sovint reduït a una interpretació purament economicista, sintetitza en aquestes poques paraules la dinàmica suicida de la nostra realitat: acumulem plusvàlua i béns materials i, al fer-ho, estem acumulant mort, ja que la vida, per definició, no pot ser acumulada, tan sols recorreguda. La nostra, és doncs, una cultura de culte als morts –a aquells que romandran entre els vius– mentres els efectivament vius cerquem una parcel·la d’eternitat com a consol temporal.

Aquest assalt al regne dels morts, motivat segurament tan sols pel desig de millorar les seves condicions materials, és un crit de guerra que pot ser reprès o ignorat als marges de la crònica de successos. “Resona a tot arreu la veu dels que prediquen la mort. I el món és ple d’individus a qui cal predicar la mort. O bé, “la vida eterna”, que per a mi és igual, amb la condició que marxin de seguida” (Nietzche).

Leave a Comment February 7, 2008