La Sofia té raó
Publicada a la revista Catalunya, desembre 2008.
En el documental que TVE va emetre en motiu del setanté aniversari de la Sofia, una periodista comentava una anècdota en relació a la crema de fotos de la família re(i)al. Segons la periodista, en assabentar-se dels fets, la Sofia hauria dit: “Cremen fotos? Bé, no passa res, cremen paper, però no ens cremen a nosaltres!”. La genialitat de la dama grega no rau en la finíssima observació de que, efectivament, no era ella qui cremava, sinó en la seva capacitat de generar un dard polític de notable interés. I és que el seu comentari es clava com un daga en el cor antimonàrquic, que es sent ferit quasi de mort quan copsa el significat profund de la seva afirmació: “mentres es moguin pel terreny purament simbòlic, pas que ens hem de preocupar”. Efectivament, no s’han de preocupar.
El simbolisme és el camp més abonat per la nostra benvolguda esquerra, una esquerra sense apenes capacitat real per generar transformació política i que, mica en mica, s’ha vist relegada al simbolisme com a únic terreny practicable. El simbolisme de la manifestació cívica i desanimada, de l’eslògan hàbil, de la bandera agitada amb orgull però que no es clava. Hem vist grans manifestacions, sí, fins i tot vagues contundents i moviments de base, però més enllà del seu “succeir”, quin ha estat l’efecte pràctic? Les empreses s’han tancat, els acomiadaments s’han produit, els moviments s’han diluit, i la pressió s’ha evaporat. I de tot això, què ens en queda? La manifestació com a autoafirmació, l’eslògan com a praxis recurrent, el malestar com a símptoma.
No vull ser pessimista ni pecar d’intel·lectualitis, però em sembla palpable que a diferència de l’esquerra d’altres països veïns, com per exemple França, on el CPE fou aturat per la força, o de la de una bona colla de països de l’amèrica llatina, per exemple Argentina, on desenes d’empreses foren ocupades i actualment encara estan sota gestió obrera, nosaltres no hem fet en els darrers anys cap pas significatiu cap a una veritable ofensiva a les bases del sistema.
“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”, cantava l’Ovidi fa uns quants anys. De moment, encara estem menjant engrunes, tot i que seria injust obviar algunes bones llesques de pagès que ens hem servit, com la lluita dels buseros de TMB o les ocupacions de blocs d’edificis per part de la PHRP. La qüestió és, doncs, veure com fem el pas cap a la manifestació com a demostració de força, a l’eslògan com a crit de guerra, i a la bandera com a llança.
Leave a Comment December 2, 2008