Archives – April, 2009
Publicat a RG, maig 2009.
Durant segles, allò principal en l’obra d’art fou el tema, és a dir, allò que s’hi representava. No fou fins finals del segle XVIII que es començà a jugar amb la forma, en un camí que progressivament derivà fins arribar a la dissolució del tema ja a principis del segle passat: l’element pictòric prenia cada volta més el protagonisme. No obstant, el segle XX no va ser tan sols el segle de la pintura abstracta, cubista o conceptual, també ho fou del realisme soviètic –ens referim especialment al posterior a la revolució– i d’altres fòrmules artístiques adoctrinadores destinades a la massa, en les quals, si bé s’hi pot trobar algun interessant experiment formal (p.ex. Eisenstein), quasi bé sempre recuperen el tema com a protagonista. Una altra corrent artística també destinada a la massa, com fou el popart, no tenia cap intenció pedagògica, però allunyant-se de la tendència vanguardista de principis de segle posà la mercantilització i el fetitxe a l’ordre del dia.
L’obra de Thomas Bayrle (Berlín, 1937), que recentment ha gaudit d’una primera restrospectiva al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), representa una interessant síntesi d’algunes d’aquestes tendències de masses del segle XX. Si el realisme soviètic fou l’art propagandístic d’un règim que es pretenia col·lectiu i suposadament no fragmentat, i el pop art d’Andy Warhol representà l’exhaltació màxima de la banalitat i el consum, l’obra de Bayrle convina a la perfecció l’esperit dels dos estils amb la intenció de confrontar-los. A primera vista, el que crida l’atenció en l’obra de Bayle és l’element repetitiu i massificat, així com l’us constant d’elements quotidians de la vida moderna (cotxes, càmeres de fotografiar, l’urbanisme concentrat). Però quan un es mira ara de prop i ara de lluny cada una de les obres, se n’adona que l’artista ens està dient quelcom sobre allò que s’hi representa, i molt especialment sobre el món que ens envolta. No hi ha pròpiament un tema, el tema s’esdevé de la relació de l’obra amb el món.
Cap imatge és pura. Les obres sempre són formades a partir d’imatges repetides que formen un conjunt que alhora ens mostra una altra imatge, el qual evoca a un cert missatge, si bé aquest no ha de ser necessàriament evident. Així, per exemple, un gris fons urbà format a base de blocs d’edificis i carreteres, serveix per presentar el retrat de Carlos, el conegut terrorista veneçolà. Òbviament no es tracta d’un retrat fetitxista, com els que Andy Warhol feu de Marylin Monroe i tans altres, ni tampoc es tracta d’un retrat diabòlic per presentar-nos el monstre; més aviat ens convida a situar el personatge, a definir-ne una part, a pensar-lo d’una altra manera. D’això es tracta precisament: no de vendre’ns una imatge, no de generar un retrat que exalti una faceta o altra del personatge, sinó d’obrir un petit espai de reflexió. Carlos forma part d’un tot, i l’un no és destriable de l’altre.
Aquesta no oposició del tot i la part es fa encara més evident en les pintures-objecte, una barreja de quadre i mecanisme que dóna moviment als personatges que l’integren. A “Super-Colgate” s’hi veuen desenes d’espectadors situats darrera un científic –o un doctor, o un venedor, no ho sabem. Damunt d’ells, un tub gegant de Colgate i un somriure femení mostrant-nos les seves impolutes dents blanques. I tots juntets es respatllen les dents a l’unisó. Ironia? Acudit? Denúncia? En qualsevol cas, es pot afirmar amb rotunditat que Bayrle captura de manera brillant l’esperit d’una época. Que això ens pugui esgarrifar, resultar indiferent o simplement entretenir, ja pertany al judici de cada espectador. Aquí l’artista ja no hi entra.
April 21, 2009
Publicat a la revista Catalunya, març 2009.
El somni dels activistes antiglobalització, que a finals del mil·leni passat entonaven aquella cantarella del Dinero Gratis, sembla estar més a l’abast que mai. En l’actual clima econòmic, que ha despertat la compassió de fins i tot aquells caps de govern més ultralliberals, tan sols cal aconseguir reunir un centenar de persones ben vestides en un saló ben decorat i manifestar el malestar del sector empresarial que representen, i… diners al canto! Com no se’ns havia acudit abans? Era tan i tan senzill! Els temps de llargues i dures assemblees, de manifestacions que comencen una hora tard i que sempre són més llargues del que s’esperava, de piquets on inevitablement t’emprenyes amb l’esquirol de torn, de mítins redundants fins a la sacietat… aquests temps, deiem, s’han acabat! Entrem a la nova era en la que el papa estat ens ho arreglarà tot!
Proposta: es convoca una assamblea de moviments socials, es fa una declaració on s’hi faci explicit que la nostra empresa fa anys que no aconsegueix resultats satisfactoris i que les perspectives de futur són pèssimes; comentem la possibilitat d’un ERE que afectaria a aquells activistes de recent integració i un pla de pre-jubilacions per la fornada dels anys 70. També convindria esmentar la necessitat de recursos per fer un reciclatge entre els nostres efectius, ja que els temps canvien i convé ser competitius, així com la urgència de disposar d’un bon fons econòmic per a finançar els cada vegada més necessaris desplaçaments a reunions d’àmbit europeu. Es desenvolupa una proposta per a fomentar l’us de les noves tecnologies i mencionem que com que durant anys hem anat tirant de fotocòpies i periòdics, els traspàs serà dur i, sobretot, molt i molt car. Una altra cosa que ven molt és allò d’amenaçar amb deslocalitzar les nostres assamblees i campanyes a un país en víes de desenvolupament i semi-dictatorial, amenaça que no pot deixar d’emocionar a aquells que pensen que en democràcia quants més serem més riurem i que, per tant, no deixaran perdre una gent tan democràtica i simpàtica com nosaltres –ja ho diuen els polítolegs actuals: l’emotivisme és clau per imposar un discurs.
Sincerament, estic convençut que amb un pla d’acció com aquest i amb una assamblea a cada ciutat, aconseguiriem uns quants millons d’euros que ens permetrien llançar una OPA hostil a l’Estat i així, com qui no vol cosa, ens en desempallegaríem d’una vegada i per sempre. Ja se sap que la millor manera de vèncer és fer desaparèixer la competència. Capitalismus dixit.
April 21, 2009
Publicat a la revista Catalunya, febrer 2009.
Què pot conduir a una persona a delitar-se amb la desfeta d’una altra? És aquest un dels sentiments més baixos que es poden tenir, i alhora un dels més alimentats en diferents àmbits de la vida social actual. Fa anys que el terme “bulling” forma part de la crònica escolar, que “mobbing” ho fa en l’àmbit laboral; però més enllà de tecnicismes moderns, cal reconèixer que la humiliació d’altri és el nostre pà de cada dia.
En els dos casos que acabem de citar, és fàcil observar el plaer que hi troba l’executor, provinent d’una demostració de força i superioritat –si bé també podriem afirmar que en el fons de la seva conducta hi rau una incapacitat, la de relacionar-se de manera no agressiva. També podem constatar de manera prou evident el plaer que experimenta una tercera persona que en sigui testimoni i disfruti: creu participar del poder de qui humilia. Però, que pot conduir a una persona a prestar-se voluntariament a ser humiliada, a ser-ho en públic, i a ser-ho davant les seves persones estimades?
Són les dues preguntes que em passen constantment pel cap cada volta que veig “El programa de tu vida” de Tele 5. Perquè sí, el veig, i sí, hi disfruto. I la cosa em repugna.
Els participants d’aquest concurs (una variació de “La máquina de la verdad” de fa uns anys) es sotmeten a preguntes punxants i comentaris humiliants de la presentadora amb l’esperança d’aconseguir diners, que poden arribar fins a 100.000 euros; una resposta en fals hi ho perden tot. El camp d’abast de l’interrogatori no té límits, i tres persones escollides pel participant estan al seu costat per guarnir la desfeta.
És obvi que qui concursa ho fa per diners, però cap pobressa econòmica pot ser més gran que la misèria emocional d’un sol dels participants d’aquest circ romà. No obstant, poc puc jo criticar quan, com a espectador, disfruto amb cada nova fuetejada. I sembla ser que no sóc l’únic, ja que l’índex d’audiència del programa s’ha mantingut entre un 15 i un 20 per cent del share des del seus inicis, el qual em resulta contradictòriament alarmant. Com es pot disfrutar amb allò que repugna moralment? Com pot prosperar amb tant d’èxit un concurs en què els participants, en resum, van a dinamitar la seva vida en públic? La única explicació que hi trobo és el comfort de saber que sempre hi ha algú més degraciat que tu.
Però alguna cosa molt greu ha d’estar passant perquè alguns de nosaltres es prestin a ser mortificats d’aquesta manera mentre els altres ens ho mirem tot rient i demanant-ne més.
April 21, 2009