Contra l’actualitat
Publicades a la revista Catalunya, juny i juliol 2009.
L’actualitat no és el present; ni tan sols un temps més immediat que el present. L’actualitat és la dissolució del present mitjançant la separació dels diferents elements que el conformen. El caràcter unitari del present és reemplaçat per la sempre fragmentària realitat de l’actualitat, generant una infinitud de petites illes aïllades que mai arriben a formar un arxipèlag. Així, la realitat convertida en actualitat se’ns apareix com a quelcom inabastable per a l’individu, tot i el seu vertiginós grau de gestionabilitat. L’actualitat, precisament, es caracteritza per la idea de gestió de successos aïllats, en oposició a la idea d’acció que acompanya el present, la qual és entesa habitualment com un moviment dins un tot complex i unitari. L’actualitat, en canvi, no pot ser complexa, per definició, car és una disbauxada recopil·lació de membres solts. La seva complexitat rau tan sols en aquesta disbauixa i la impossibilitat de fer-se’n un mapa de territori.
El present es caracteritza per un “sentir-se aquí”, un “estar actuant” en què el subjecte es confirma com a tal. L’actualitat, pel contrari, és un constant “escolar-se de les mans” en què l’individu no pot sinó contemplar; el subjecte, en la mesura que el subjecte és aquell que és defineix per la seva capacitat d’acció, desapareix. El seu lloc és ocupat per l’individu que observa però no actua, que veu però no comprèn, que sap però no coneix, que opina però no realitza el seu pensament… L’actualitat és el temps ideal de la societat espectacular.
Dins l’actualitat la ideologia perd la raó d’ésser, car no té on subjectar-se. Les coses succeeixen i, certament, hi ha qui les fa succeeir; però la idea de cos social unitari que vincula les diferents accions, sotmetent-ne unes a unes altres, vinculant-ne unes a unes altres, desapareix per donar pas a un tot-no-res parcelari que no es pot afrontar com a totalitat, ja que mai és “un”, tan sols multiplicitat. La ideologia desapareix, en conseqüència, perquè la ideologia és necessàriament una idea del tot, de l’ú. Davant fets isolats, emperò, tan sols poden donar-s’hi idees concretes, de ràpida caducitat, desvinculades entre si, inconnexes de tota realitat més enllà de la seva efectivitat.
Dins l’actualitat no té sentit el “tot o res” característic de la ideologia. Un sempre preferible tercera via sortirà al pas per garantir que “res” no canvia o, el que és el mateix, que “tot” continua igual. L’actualitat no admet canvis perquè ella mateixa es concep com a mòbil, tot i mai sortir del seu propi eix.
(II)
Com el present, l’actualitat és una pura construcció mental: el món continua essent el mateix. El que varia en una i altra concepció és la realitat del món, com aquest se’ns apareix; o més bé encara, com ens el presentem. Mentres que el present viu en contínua tensió amb el passat i el futur, l’actualitat és subsitent per ella mateixa. D’aquí que no sigui sistematitzable ni objectivitzable; l’individualitat dels fets i les persones és la norma. Dins aquesta norma, el món es mostra com una il·limitada crònica de successos en la que l’individu es limita a dir-hi la seva. La única política possible de l’actualitat és la de la gestió, mai la dels ideals, car l’ideal és sempre una projecció temporal que aprén les “lliçons de la història”; però en la voràgine de l’actualitat cada nova situació requereix una nova forma d’actuació, i no hi ha principi que valgui.
L’actualitat, en conseqüència, eleva al màxim rang el relativisme; aquest esdevé l’única forma de pensament possible. Tota altra tendència es percep com a conservadora. D’aquí que la fins ara lineal distribució de la política, amb els dos extrems a dreta i esquerra, esdevingui circular, de manera que la dreta, anant un xic més cap a la dreta es sitúa a l’esquerra, i viceversa. D’aquí que cada volta més l’opressió siga la que assegura la llibertat, i que la llibertat no pugui comprendre’s al marge d’aquella. “Vols ser lliure? Prepara’t per obeïr”.
Si l’actualitat no és, hem dit, un temps més immediat que el present, cal dir que tampoc és l’ara. Tant l’ara com el present es caracteritzen per una autoconsciència unitària, essent l’ara pur present i el present el fruit de la tensió amb el passat i un previsible o desitjable futur; l’actualitat, en canvi, es caracteritza per l’autoconsciència fragmentària i la distensió respecte el passat i el futur: és també un relativisme temporal.
El present i l’actualitat estan en conflicte per la dominació del temps polític i social; encara conviuen, com dos mals veïns, i es fan la punyeta l’un a l’altre. En certa manera, encara es viu l’actualitat des del vertigen que produeix la transformació de les estructures mentals d’unes generacions avessades a tenir punts de suport on agafar-se, i el present des de la contradicció que implica saber-se conservador d’un model que s’enfonsa.
Nota: tant aquesta columna com la seva primera part formen part d’un procès d’elaboració teòrica. Com a tal prego que siguin llegides, i no com una formulació ja tancada. Qualsevol comentari és benvingut.
Leave a Comment August 17, 2009