Archives – November, 2009
Revista Catalunya. Novembre 2009.
Fins a quin punt la llengua constitueix la identitat d’un poble? I d’un individu? Són dues preguntes diferents, és obvi, però potser no és tan obvi que també la resposta pot ésser diferent. Em centraré, primerament, en el cas col·lectiu. I, potser cal dir-ho, em remetré als usuos habituals dels termes poble i nació, que de per si mereixerien un tractat a part.
Que la llengua defineix la identitat d’un poble –tot i que no només ella ho fa– sembla una evidència prou clara: la llengua és la bastida del pensament, i és a travès d’ella que un poble es relaciona amb si mateix. El problema s’esdevè quan els limits de la llengua i del poble no són els mateixos, i aquest és el nostre cas particular –o potser no tan particular. És un problema palpable, irresolt, i en certa manera irressoluble, car ni en l’imaginari escenari d’uns Països Catalans independents estaria definitivament solventat: el castellà continuaria aquí –per no parlar del francès– i, en aquest cas imaginari, no ja com a llengua imposada per un altre estat, sinó com a realitat lingüística del propi país. I què en fariem llavors dels castellanoparlants? Arraconar-los? Demanar-los amablement que renuncïn a la seva llengua sotmeten-se així a la realitat política del país, de l’estat? Expulsar-los com es van expulsar els moriscos? No semblen aquestes opcions massa amables ni democràtiques; serien, de fet, mesures del tot indesitjables.
Amb això sobre la taula, el que vinc a dir són dues coses: que uns Països Catalans independitzats no són la fi d’un problema, sinó l’obertura de nous problemes; i que la relació entre llengua i identitat no és tan evident com podria semblar d’entrada.
Des de la situació actual és perfectament legítim denunciar l’intrusisme castellà, car ni al menys erudit dels ciutadans se li pot escapar el fet històric de que l’espanyol és un Estat creat a base de garrotades i pegats impossibles. El jacobisme de tall espanyolista, com el francès, és una obvietat, i de les grosses; punt i final. Però en el cas hipotètic que plantejàvem, ja no es tractaria d’això, sinó més aviat dels avatars històrics d’un poble, una nació, que les ha passades de tots colors fins que ha pogut recuperar la seva independència. I els avatars històrics no són quelcom que es pugui escampar a la lleugera, ans al contrari, cal integrar-los i assumir-los agradin o no.
A aquestes qüestions dedicaré les columnes –encara no sé quantes– dels propers mesos, intentant abordar qüestions que no acaben mai de tractar-se, potser per no considerar-les prioritaries, o potser per simple i recurrent mutisme.
November 21, 2009
Revista Catalunya. Setembre 2009.
Un dels exercicis més recurrents en gran part dels discursos revolucionaris (i aquí tant hi entren marxismes com anarquismes) és el de l’aniversari. És una pràctica interessant pel que fa al ritual de record i commemoració de fets que han marcat profundament la nostra història i que, d’alguna manera, serveixen per recordar-nos que la nostra lluita ve de lluny i que, molt probablement, bastant lluny se n’anirà també. Si totes les societats tenen les seves formes de folklore, podriem dir que el folklore dels revolucionaris és recordar les gestes dels que els van precedir. Res a criticar, doncs; un bonic exercici col·lectiu.
El problema apareix quan el record esdevé l’única pràctica possible o, fins i tot, l’única identitat possible. Aquí també hi caben diferents marxismes i anarquismes, malhauradament més dels que convindria; però així com hi ha aquells que tan sols s’alimenten de la història, també la història s’alimenta d’ells fins a xuclar-los. Sincerament, penso que la CGT ha fet un esforç –pel qual, cal dir-ho, hem hagut d’aguantar moltes males paraules– per no convertir la història en aliment, sinó en record o, com a molt, inspiració. I això sense perdre les arrels, que és del què es tracta.
Parlant de tot això, venen molt al cas unes paraules de José Martínez Guerricabeitia (Felipe Orero), fundador de l’editorial Ruedo Iberico:
“Desde esa edad de oro, cuando miraban hacia atrás, pecaban de inmodestia respecto a sus predecesores, cuando miraban hacia delante desconfiaban gravemente de sus sucesores y enteramente de sí mismos. Referirse reiterativamente, exclusivamente, a lo que se fue capaz de hacer es en sí una confesión de los que ya no sé está dispuesto a hacer. Los procesos de autojustificación han sido más frecuentes en esos hombres [sic] que los de la autocrítica. Triunfalismo estridente y profunda desgana iban a la par y han favorecido el desarrollo de la inclinación a la evasión, el recurso de métodos mágicos para volver a la edad de oro aquella –el pacto o el acto terrorista aislado–, la tendencia a negociar o actuar con siglas en la mano y no con triunfos en la mano. Desaparecidas las posibilidades de pactar o de enviar militantes al acto suicida sólo quedó el fetichismo de las siglas. Se refugiaron en la vida orgánica”.
Òbviament, en aquestes paraules s’hi pot llegir molt entre línies, amb bona o mala fe. Personalment, crec que són un bon avís per a navegants; i que cadascú en faci el què vulgui.
November 21, 2009
Revista Catalunya. Octubre 2009
A rel del referendum popular de caràcter estrictament consultiu sobre l’autodeterminació de Catalunya que es va celebrar el passat 23 de setembre a Arenys de Munt, s’ha deixat sentir una miqueta de tot. Des de falangistes que, suposem, de tant que s’estimen la cultura catalana no la volen deixar anar, fins a republicans que ja parlen d’iniciatives similars a diferents municipis del Principat. Entre mig, opinions diverses, però especialment una: en l’actual moment de crisi, no toca treure el tema de l’autodeterminació. El debat sobre la idoneitat de les reclamacions polítiques en temps de crisi –en sentit ampli– resulta interessant, i com quasi totes les coses interessants, no ve de nou. Per ara, però, ens centrarem únicament en el cas que ens ocupa.
Si fem memòria, podem trobar en la història recent altres moments en què el dret a l’autoderminació ha estat arraconat per considerar-se secundari. L’avi ens dirà que als anys 30 el més important era la revolució proletària, la mare que durant la Transició calia pensar en no fragmentar la incipient democràcia, i ara a nosaltres ens toca dir que faci fred o faci calor, millor no traiem el tema no sigui que a l’avi o a la mare els hi vingui un patatús. I que bonic que és sempre tenir en compte els capricis d’altri i desatendre la pròpia voluntat!
Si fem encara una miqueta més de memòria, no ens faltaran exemples bastant més recents en què iniciatives de caràcter consultiu sobre l’autodeterminació de Catalunya o d’Euskal Herria han estat liquidades a priori. No cal dir-ho, abans o molt abans de la crisi mundial interplanetària d’aquests darrers mesos. La qüestió, per tant, no és si en temps de crisi convé o no parlar d’autodeterminació, sinó que el fet mateix de parlar-ne genera una crisi. Aquest és un faktum més rotund que els kantians.
El problema, doncs, sembla estar ben lluny dels avatars històrics, econòmics, democràtics, polítics i, fins i tot diria, amorosos. Hi ha una important demanda popular que s’arrossega des de fa dècades, i per a la qual mai sembla existir el moment propici per a dur-la a terme. Segurament, pels que s’hi oposen mai serà el moment, i pels que defensem el dret a l’autoderminació (siguem independentistes o no, que això és un altre tema), mai pot ser un mal moment per a exercir un dret tan bàsic. Massa vegades hem sentit ja la cantarella de l’això-ara-no-toca i, ben segur, mai farem res si ens limitem a preguntar: quan? Cal fer-ho, i punt.
November 21, 2009