lo bloc

Llengua/es i identitat/s (1)

November 21, 2009

Revista Catalunya. Novembre 2009.

Fins a quin punt la llengua constitueix la identitat d’un poble? I d’un individu? Són dues preguntes diferents, és obvi, però potser no és tan obvi que també la resposta pot ésser diferent. Em centraré, primerament, en el cas col·lectiu. I, potser cal dir-ho, em remetré als usuos habituals dels termes poble i nació, que de per si mereixerien un tractat a part.

Que la llengua defineix la identitat d’un poble –tot i que no només ella ho fa– sembla una evidència prou clara: la llengua és la bastida del pensament, i és a travès d’ella que un poble es relaciona amb si mateix. El problema s’esdevè quan els limits de la llengua i del poble no són els mateixos, i aquest és el nostre cas particular –o potser no tan particular. És un problema palpable, irresolt, i en certa manera irressoluble, car ni en l’imaginari escenari d’uns Països Catalans independents estaria definitivament solventat: el castellà continuaria aquí –per no parlar del francès– i, en aquest cas imaginari, no ja com a llengua imposada per un altre estat, sinó com a realitat lingüística del propi país. I què en fariem llavors dels castellanoparlants? Arraconar-los? Demanar-los amablement que renuncïn a la seva llengua sotmeten-se així a la realitat política del país, de l’estat? Expulsar-los com es van expulsar els moriscos? No semblen aquestes opcions massa amables ni democràtiques; serien, de fet, mesures del tot indesitjables.

Amb això sobre la taula, el que vinc a dir són dues coses: que uns Països Catalans independitzats no són la fi d’un problema, sinó l’obertura de nous problemes; i que la relació entre llengua i identitat no és tan evident com podria semblar d’entrada.
Des de la situació actual és perfectament legítim denunciar l’intrusisme castellà, car ni al menys erudit dels ciutadans se li pot escapar el fet històric de que l’espanyol és un Estat creat a base de garrotades i pegats impossibles. El jacobisme de tall espanyolista, com el francès, és una obvietat, i de les grosses; punt i final. Però en el cas hipotètic que plantejàvem, ja no es tractaria d’això, sinó més aviat dels avatars històrics d’un poble, una nació, que les ha passades de tots colors fins que ha pogut recuperar la seva independència. I els avatars històrics no són quelcom que es pugui escampar a la lleugera, ans al contrari, cal integrar-los i assumir-los agradin o no.

A aquestes qüestions dedicaré les columnes –encara no sé quantes– dels propers mesos, intentant abordar qüestions que no acaben mai de tractar-se, potser per no considerar-les prioritaries, o potser per simple i recurrent mutisme.

Filed under: Des Cartes Maudites, Publicacions, Revista Catalunya, TOT(E)S