Publicat a la revista Catalunya, gener 2010.
La llengua oficial dels EUA és l’anglesa –i en alguns estats l’espanyola ja està en un nivell de semioficialitat–; la d’Àustria és l’alemana; la de tots els estats de l’Amèrica del Sud, l’espanyola. Trobar un poble amb una llengua exclusiva constitueix pràcticament una excepció, i no cal entrar ara en els avatars històrics que han configurat aquest panorama. El cas és que hi ha pobles que tenen com a llengua pròpia llengues que els vingueren de fora, pobles que tenen la seva llengua exclusiva i peculiar, pobles que es debaten eternament entre les seves pròpies llengues i les que els hi vingueren donades –o imposades–, i pobles que reneguen de la seva pròpia llengua per adoptar-ne una altra.
Donada tal varietat de casos, és prou difícil dir fins a quin punt la llengua pot ser un element constitutiu de la identitat d’un poble. Això, és clar, si entenem per identitat quelcom d’essencial, alguna espècie de tret genètic que es transmet de generació en generació. Però sembla dubtós que tal cosa com la identitat és pugui transmetre, ja sigui per aquesta o per qualsevol altra via. Sembla més probable que el que es transmet d’una generació a una altra són unes determinades costums –la llengua entre elles–, i que la identitat de poble és quelcom que es construeix incloent-les o rebutjant-les. No dic quelcom que es construeix “a partir d’elles” (les costums), sinó incloent-les o rebutjant-les. I a més, falta precisar: que es construeix constantment. La identitat d’un poble, per tant, no seria una cosa heredada, una essència que li és donada al marge de la seva voluntat, sinó quelcom sempre en procès de fer-se, la producció mateixa d’un poble.
Dir “un poble”, no és dir “una voluntat”: és sempre dir vàries voluntats. Això indica que la noció mateixa de poble inclou el conflicte, car entre voluntats diferents es produeix necesàriament un conflicte. Però si diem que la identitat és quelcom en procès constant de fer-se, significa que aquest procès és de per si dinàmic i conflictiu: no pot ésser “lligat, i ben lligat”.
El que vull extreure d’aquesta reflexió és el següent: la identitat d’un poble és producte del seu conflicte intern, i la llengua és un dels elements més en conflicte; els elements que conformen el conflicte no li són essencials; la identitat tampoc és res d’essencial, sinó quelcom en constant construcció; l’essencial tan sols és el conflicte. El lloc que ocupi la llengua en la identitat d’un poble serà fruit de la relació de poders de les voluntats en conflicte.
January 6, 2010
El Frenopàtic, programa de ràdio 100% independent conduit pel company Jordi Comas (aka Crusty) arriba a l’emissió número 100, i ho fa a la petita emissora de Radio Celrà (Girona), des d’on el programa s’emet des de fa quatre temporades. Pel seu programa hi han circulat bandes subterrànies de totes les latituds i estils, sempre amb l’orella decantada cap allò que soni contundent, i pels seus micros i hem passat diferents companys i amics que hem tingut l’oportunitat de fer edicions especials aportant-hi així el nostre granet. Un servidor hi ha fet dos especials, un sobre folk polític estatunidenc (de Joe Hill a Johnny Cash) i un altre sobre els orígens musicals del punk. Tots dos, junt amb tota la col·lecció de programes, es poden descarregar al web del programa:
http://crusty.jcomas.net
Des d’aquí felicito en Crusty pel seu atreviment –per fer un programa setmanal a Celrà, cal ser atrevit! Apali, a seguir conquerint les ones!
December 15, 2009
Existeix un costum, bastant extès, a l’hora de fer crítica cinematogràfica, de quedar-se en la superfície del film: allò que se’ns explica. Seguint aquest costum, podem parlar de Petit Indi com la història d’una Barcelona oculta –tan oculta com la de Vicky, Cristina, Barcelona (Woody Allen, 2008)– que es mou de l’extraradi cap enfora, i que rarament ocupa un lloc a la literatura o la producció filmogràfica centrada a la capital. Alguns dels personatges de Petit Indi se’ns amaguen també, com el pare de l’Arnau, del qual no en tenim notícia, o la mare, que resta físicament amagada a la presó i a la que tan sols veiem en un pla i en quatre aparicions d’un fotografia penjada dins l’amagatall de l’Arnau, el qual també se’ns amaga a través de recurrents silencis i d’un món interior al qual tan sols hi tenim un petit accés durant la breu catarsi que tanca la pel·lícula: la ràbia acumulada d’amagatotis pren forma en la mort d’una guineu a mans de qui l’havia retornat a la vida dies abans.
Seguint per aquesta superfície de la història, se’ns presenta un món forçat al retrocés –tancament del canòdrom, pressió immobiliària–, el de la Barcelona que ningú vol, la que queda fora dels plans de la “millor botiga del món” i que en l’era post Fòrum de les Cultures –amb tot el trasbals urbanístic que comportà per a l’extrem est de la ciutat– no pot sinó comptar els seus darrers dies de vida. I tot això, explicat des d’un adolescent encara innocent que cria caderneres i rescata animals ferotges, inconscient de què l’animalitat, també la humana, sovint acaba per imposar-se.
Existeix aquest costum, deiem, i cal dir que és un mal costum, car la història, el tema, o la narració que es dóna en la superfície, de cap manera pot constituir l’esència d’un bon film. No, com a mínim, si no va acompanyada d’una bona narració cinematogràfica basada en l’ús de la imatge i el só.
Així com acostumem a desaprovar un ús injustificat de plans bells encadenants un rera l’altre sense cap mena de coherència narrativa interna; així com acostumem a destacar la fotografia quan poca cosa bona més es pot dir sobre un film; així, de la mateixa manera, acostumem a parlar del valor de la història o les vicissituds dels personatges quan la totalitat del film no acaba de sustentar-se. I Petit Indi és un film que no acaba de sustentar-se ni de situar-se, com el seu protagonista: a mig camí del cinema social francès, apropant-se a una realitat que rarament parla català, amb experiments poètics que no se sap d’on cauen, amb un càsting tirant a fluix que tan sols brilla en un dels personatges secundaris, amb una banda sonora de dibuixos animats que sovint fa l’afegit que falta per fer avançar la història, i amb una fotografia, aquesta sí, bastant encertada, que fa paisatgisme de la Barcelona lletja. Tot això, barrejat amb algunes breus escenes destacables com els flirteigs de l’Arnau amb la cadernera –plans aquests d’una gran sensibilitat–, o les dues comunicacions visuals entre l’adolescent i la mare presa; escenes que no fan sinó recordar-nos que Petit Indi podria haver arribat molt més enllà.
Caldria preguntar a Recha per la malaurada aparició de dos capgrossos durant la competició ocellera, la qual, més enllà de la broma, resta més que no pas suma; per la tronada de manual quan la història comença a torçar-se; per l’arrevatament poètic, absolutament fora de lloc, a partir de la juxtaposició de plans en transparència sobre un primer pla de l’Arnau; per la poca consideració envers l’espectador al recordar-li com s’ha robat la bitlletera amb els 3000 euros, com si el director tingués la por que no haguessim estat prou atents; per l’excessiva dilatació d’escenes senceres; pels insistents fins a la sacietat plans de les sabates foradades de l’Arnau; o per aquella inconcreció entre el detall i la generalitat present al llarg del film. Que el desenllaç de la història sigui absolutament previsible no hauria estat un inconvenient si Recha hagués concretat la seva proposta i no s’hagués deixat endur pel desig de voler fer dues pel·lícules en una.
Certament, existeix una tendència en bona part del cinema actual de no cenyir-se a un únic registre, i, no obstant, cal exigir elegància cinematogràfica per damunt de tot. Es poden fusionar històries mundanes amb poesia visual, com fa Miranda July a Me, you and everyone we know (2005), aquest no és el problema. Tampoc cal dur grans històries a la pantalla, això ho sap tothom, i bona mostra en són produccions recents com Le grain et le mulet (Abdel Kechiche, 2007), Gypo (Jan Dunn, 2005) o Lars and the real girl (Craig Gillespie, 2007) que han edificat bones obres amb petits elements. Marc Recha disposava de bons elements narratius, estètics i cinematogràfics a Petit Indi, però n’ha disposat de manera que l’obra tremola i fa nyigui-nyogui per masses bandes.
December 10, 2009
Publicat a la revista Catalunya, desembre 2009.
A l’anterior columna vaig presentar els temes que abordaré els propers mesos. Aquests són: la relació entre identitat i llengua en els casos col·lectiu i individual, i les problemàtiques diverses que es deriven del tipus de relació que s’estableixi. Vaig introduir també, de manera molt somera, el cas col·lectiu, així que en aquesta ocasió faré el mateix amb l’individual.
En el cas col·lectiu (nacional) partiem d’una suposada evidència –que hi ha una relació entre identitat i llengua– per finalment apuntar que potser l’evidència no era tan evident com semblava; el mateix punt de partida prendré pel cas individual. D’entrada, semblaria que la llengua constitueix un pilar fonamental de l’identitat. No en va parlem d’una llengua “materna”: com d’una cosa a la que no podem renunciar, com una marca que arrosegarem tota la vida, l’estimem o no, la volguem o no, la cuidem o no. Si en el cas d’un poble reconeixiem que la llengua constitueix la bastida del seu pensament i del seu marc d’interrelacions, en el cas de l’individu el fet sembla més palpable encara: hom rarament tria en quina llengua pensa, en quina llengua es parla a si mateix quan transforma en pensament aquell pessigolleig que sent a l’estómac. En l’àmbit de la introspecció, doncs, hom està clarament marcat per la llengua materna: la relació d’un amb si mateix es produeix, habitualment, en una única llengua, la “pròpia”. En l’àmbit de les interrelacions, però, la llengua “pròpia” pot ser fàcilment arraconada en benefici d’una altra que s’escaigui més amb la situació.
Aquí estem de nou en el fet col·lectiu, però d’una manera nova a com n’haviem parlat fins ara: no es tractaria ja del fet purament individual, ni tampoc del purament col·lectiu, sinó més aviat de l’intersubjectiu. Aquest és un tercer cas que encara no havia estat mencionat però que cal distingir, ja que a diferència dels altres dos, aquí no podem parlar amb propietat d’una construcció identitària, sinó que ens hem de limitar a parlar de praxis. D’una praxis que pot entrar en conflicte amb la identitat lingüística –p.ex. cas d’una llengua en retrocès degut a la implantació d’una altra– o que pot no fer-ho –p.ex. cas del viatger que parla en la llengua del territori visitat–. És, per tant, aquest tercer cas, el de la intersubjectivitat, un cas particularment interessant, ja que en ell hi conflueixen els dos anteriors de manera que pot ser o no conflictiva.
Amb tot això sobre la taula, ja estem en disposició d’entrar més a fons en la qüestió.
December 10, 2009
Revista Catalunya. Novembre 2009.
Fins a quin punt la llengua constitueix la identitat d’un poble? I d’un individu? Són dues preguntes diferents, és obvi, però potser no és tan obvi que també la resposta pot ésser diferent. Em centraré, primerament, en el cas col·lectiu. I, potser cal dir-ho, em remetré als usuos habituals dels termes poble i nació, que de per si mereixerien un tractat a part.
Que la llengua defineix la identitat d’un poble –tot i que no només ella ho fa– sembla una evidència prou clara: la llengua és la bastida del pensament, i és a travès d’ella que un poble es relaciona amb si mateix. El problema s’esdevè quan els limits de la llengua i del poble no són els mateixos, i aquest és el nostre cas particular –o potser no tan particular. És un problema palpable, irresolt, i en certa manera irressoluble, car ni en l’imaginari escenari d’uns Països Catalans independents estaria definitivament solventat: el castellà continuaria aquí –per no parlar del francès– i, en aquest cas imaginari, no ja com a llengua imposada per un altre estat, sinó com a realitat lingüística del propi país. I què en fariem llavors dels castellanoparlants? Arraconar-los? Demanar-los amablement que renuncïn a la seva llengua sotmeten-se així a la realitat política del país, de l’estat? Expulsar-los com es van expulsar els moriscos? No semblen aquestes opcions massa amables ni democràtiques; serien, de fet, mesures del tot indesitjables.
Amb això sobre la taula, el que vinc a dir són dues coses: que uns Països Catalans independitzats no són la fi d’un problema, sinó l’obertura de nous problemes; i que la relació entre llengua i identitat no és tan evident com podria semblar d’entrada.
Des de la situació actual és perfectament legítim denunciar l’intrusisme castellà, car ni al menys erudit dels ciutadans se li pot escapar el fet històric de que l’espanyol és un Estat creat a base de garrotades i pegats impossibles. El jacobisme de tall espanyolista, com el francès, és una obvietat, i de les grosses; punt i final. Però en el cas hipotètic que plantejàvem, ja no es tractaria d’això, sinó més aviat dels avatars històrics d’un poble, una nació, que les ha passades de tots colors fins que ha pogut recuperar la seva independència. I els avatars històrics no són quelcom que es pugui escampar a la lleugera, ans al contrari, cal integrar-los i assumir-los agradin o no.
A aquestes qüestions dedicaré les columnes –encara no sé quantes– dels propers mesos, intentant abordar qüestions que no acaben mai de tractar-se, potser per no considerar-les prioritaries, o potser per simple i recurrent mutisme.
November 21, 2009
Next page
Previous page